De tant en tant hi rumio, o em trobo que haig de prendre decisió sobre la meva postura davant els anònims. Rellegia
ara alguna de les meves raons per replantejar-me alguna cosa. Però Però haig de seguir sense acceptar-los. Em
reafirmo en el que deia, per exemple, el 18 de febrer d’enguany:
“Veig l’anonimat lligat a una cosa clarament
inacceptable: la persecució per parlar, conversar, escriure, expressar.
Ho coneixem, i ens sembla que no passa en l’actualitat. Però això només
ho podem sostenir amb moltes i importants cegueses.
Bé, la veritat és que no sé si hauria de dir més; o està prou clar.
Em sembla que mentre no siguem una societat inflexible contra
persecucions i assassinats d’aquestes menes, seguiré sense acceptar els
anònims al bloc.”
Per solidaritat, i perquè m’horroritza les conseqüències d’aquestes pràctiques.
El problema que tinc és que em sap greu esborrar un comentari, però són
més fortes aquestes raons que tinc per no acceptar anònims.
PD.- La normalitat fa que no vegam als afeccionats argentins amb una pancarta reinvidican els països sudamericans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Partidaris de ‘pactar’ o claudicar sense que es note amb els de la ‘unidad’ uniforme espanyolista.
PD.- La pregunta és si abans de publicar un comentari n’hi ha que demanar l’escritura de matrimoni al bocaire.
T’has parat a pensar que algú que no és de vilaweb.bloc no podrà deixar-te cap comentari?
És el teu bloc i en pots disposar com vulguis i desitgis, amb més motiu si n’entreveus amenaces o maniobres estranyes però d’aixó a que haguem de pagar justos per pecadors…
Per si em serveix de descàrrec no sóc tan anònim, ens hem tractat i si fa falta ensenyaré la poteta com el conte de les cabretes.
Ànims smartínez
Xxaasssss ? 😉