Salvador Dalí, Mestre de la Tramuntana.
Fa dos anys, l’estiu del 2005, el nom de Salvador Dalí
va aparèixer a les notícies. No era per parlar de les
dues exposicions que s’estaven fent a Hongria, a les ciutats de
Veszprém i Budapest. Sinó d’uns fets certament
curiosos. A l’aeroport del Prat de Llobregat, un grup de passatgers
va okupar durant unes hores la sala reservada als Vips, que porta per
nom el del famós pintor de Cadaqués. Aquestes persones
feia hores que esperaven l’avió d’una companyia aèria
que els havia de portar a Istanbul, l’antiga Constantinoble. I farts
d’esperar a les sales sense descans de l’aeroport, van decidir actuar
com Tirant lo Blanc desitjós d’arribar al seu destí,
però en versió Dalí. Un d’ells es va adreçar
a la càmera de TV3, i amb aquell gest que coneixem del pintor,
va demanar que els acompanyessin per veure com entraven a la sala i
s’asseien als sofàs. No menys surrealista va ser l’actuació
de la guàrdia civil de l’aeroport que complint amb el seu
deure, demanava que marxessin de l’habitació perquè
sinó els haurien d’identificar. Al cap d’un temps, els
passatgers okupes van ocupar el seient a l’avió que els
pertocava. Una lluita fora de la normalitat per poder començar
les seves vacances.
Aquesta actuació es digna de
sotmetre’s a l’anàlisi del mètode paranoico-crític,
però potser el punt principal és la identificació.
Vull dir, que de la mateixa manera això només podia
passar en un aeroport, Dalí només podia sortir de
l’Empordà. Aquesta identitat que ha estat exposada en el
llibre de Mark Planellas-Witzsch, ?Dalí silenciat. Les
transicions d’un separatista?, en un discurs que relliga l’artista
amb el seu món. Un món real, viu, que és la base
de la seva pintura, on la realitat supera la ficció. Una
realitat que té la seva manifestació en el Cap de
Creus, de la mateixa manera que s’ha esdevingut aquest cas en el Prat
de Llobregat. L’autor d’aquest llibre ens pinta Dalí en una
sèrie d’articles que donen una visió panoràmica
del nostre personatge. I aquesta perspectiva incorpora la terra,
l’aigua i el foc, sobretot. S’insinua l’aportació de l’aire
quan cita Manel Brunet: ?Salvador Dalí no és home
empordanès, és tramuntana pura?. Però passa
una mica d’esquitllentes, quan és evident que el títol
que més escau a Dalí és el de ?mestre de la
tramuntana?. Aquest vent que dóna forma i vida a la matèria
de l’Empordà, que la traspassa amb la seva força i la
transforma. Tant si és amb un vent suau com si arriba a
aquells cops d’aire que enlairen totes les coses. Així,
Salvador Dalí va saber captar i transmetre tot allò que
li va ensenyar la tramuntana, i va construir la seva identitat damunt
d’ella. Com els mariners que amb les seves naus van sobre la mar, ell
va construir un avió que anava lliscant per l’aire. I malgrat
la por de caure com Ícar, va aconseguir el domini i l’imperi
d’aquest vent de l’Empordà. Fins arribar al final del seu
viatge.
Sant Boi de Llobregat, 24 d’agost 2005