Avui dia les tecnologies de la informació i la comunicació escampen una nova revolució tecnològica, no deixa de ser interessant que l’altra branca genètica també sigui portadora del mite del nou món, i una nova terra. Al servei de l’home nou. Però tot això també és vanitat humana. I en Pujulà ho exposa molt bé, tocant tots els temes que giren al voltant de l’existència: la forma i cos de l’home, les seves habilitats multiplicades, la capacitat del demiürg, de l’home com a creador d’un nou home o d’altres èssers, dels perills que s’esdevenen, etc…
La ironia no abandona en cap moment la narració, tot i que sembli massa sarcàstic de vegades. Sempre té aquest toc compassiu que rebaixa l’aspror. També és un llibre de crítica social, política i religiosa, de manera que les criatures “artificials” no abandonen pas les actituds massa humanes. Rient rient, ens va dient les veritats i ens fa pensar. I el final argumental és una gran troballa, antològic, ens retorna com sempre al sentit de l’existència: l’home nou sempre és un nadó, un infant.
Crec que és un llibre que mereix més estima, i que no es limita a ser “el primer llibre de ciència ficció en català”. És un llibre que com els bons vins anirà guanyant amb el temps. Jo crec que si en Pujulà haguès estat traduït a l’alemany i a l’anglès l’any 1912, ens hauríem estalviat la Primera i la Segona Guerra Mundials. Ja podem inventar tècniques i homenoïdes, internets i genètiques, que per sort i gràcies a Déu, els homes no som perfectes.