Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Publicat el 23 de juny de 2016

ENCARA HI HA COMBAT

Ebre2016Les gravacions de les converses entre dos funcionaris del més alt nivell de l’estat espanyol s’han fet públiques. Aquestes fan evident el  paper interventor de l’administració en la vida dels seus ciutadans. Ja ho deia Manuel de Pedrolo en el seu llibre titolat “Les Civilitzacions són Mortals”. L’escàndol ens recorda els fets de la història contemporània del president americà Richard Nixon, i la renúncia per la seva responsabilitat en activitats il.legals. Fet i fet, quan no existeix l’imperi de la llei, la paraula democràcia es buida de contingut. L’estat es transforma  en el gran germà orwellià, en el gegant Polifem, absolut i absolutista. I si Odisseu s’escapa, no per això, no deixa de pensar que encara hi ha combat. Tal com diu el vers de la cançó d’Abril 74, en el seu viatge cap a Itaca, sempre hi ha i, n’hi haurà, de combat. L’estat lliure només ho pot ser si els seus ciutadans són lliures per a defensar els seus drets. Això és el que els nord-americans, millor o pitjor, simbolitzen amb el dret a portar armes, tal com hi teníem tots els catalans.

Si la llibertat sempre es troba amenaçada, podem recordar l’obra de teatre “Estat de Setge”, d’Albert Camós. La seva acció esdevé precisament a l’estat espanyol. En una editorial seva del 1948, publicada a la revista “Combat”, titulada “Per què Espanya?” explicita el punt de reflexió principal: l’home pot justificar el crim en nom d’una ideologia totalitària, sigui de dretes o esquerres ?. I l’estat com a instrument d’aquesta dominació?. Han passat més de seixanta anys, i el marc filosòfic de Camós és plenament vigent quan hom llegeix alguns del escrits del seu llibre “La Nit de la Veritat”, editat per la Llar del Llibre el 1986, en una bona traducció de Joan Valls. La seva resposta personal la va donar en molts dels seus llibres, com aquell “Home Revoltat”, que anava més enllà d’un home indignat, en una presa de consciència vital més lliure i responsable.

Aquesta nit de lluna plena, i vetlla de Sant Joan, a les fogueres llençarem les fustes velles i les farem cremar, aquelles fustes podrides i corcades que podem fer malbé qualsevol cadiram, esperant que no s’hagin escampat per tot allò que hauria de néixer ingenu al món català.



  1. M’agraden les comparacions mitològiques que fas servir per fer crítica de la manca de democràcia real, una paraula que, com molt bé expresses, es buida de contingut davant l’estat absolutista. També m’agrada aquesta frase: “L’estat lliure només ho pot ser si els seus ciutadans són lliures per a defensar els seus drets.”

    Tanmateix, la llibertat absoluta no existeix, però sí que en podríem tenir molta més de la que tenim amb un model d’estat-poble en lloc de l’actual estat-nació opressor de minories.

    Pel que fa als nord-americans, si per simbolitzar la seva llibertat ho fan “amb el dret a portar armes, tal com hi teníem tots els catalans”, crec que és un error garrafal. Només cal veure les matances massives que es produeixen als EEUU com la d’Orlando recentment, a part de les persones que moren diàriament per accidents fortuïts que es produeixen amb tanta tinença d’armes. Per exemple, una mare tenia una pistola en un cotxe, amb una petita distracció el seu fill de 2 anys l’agafa jugant, es dispara i mor. No és aquest el model de país que volem tenir i ja cal que els EEUU limitin la possessió d’armes entre la seva població.

    De l’Albert Camós, tal i com anomenes Albert Camus, només en conec el seu llibre La pesta. Em va agradar molt, com l’ésser humà s’enfronta a l’absurd.

    A la foguera de Sant Joan cal cremar-hi molta cosa que ens ajudi a construir una societat millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per santboi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent