Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: General

TRESCANT ALS PEUS DE NÚRIA

0
Publicat el 18 d'agost de 2024

Aquesta setmana hem pogut sortir a buscar la fresca als peus de Núria. No hem anat al Santuari, però sí que hem fet cap a Ribes de Freser. Hem tingut temps de tot, estones de sol, i força més estones de núvols, i per sort, prou pluja arreu. El poble no és tan gran com altres poblacions, però encara manté els serveis necessaris com a centre de les Valls de Ribes. La crisi econòmica també li està passant factura, però voldria destacar l’esperit d’un poble viu, amb ganes de tirar endavant. La qualitat dels seus productes alimentaris i de l’hostaleria fan de reclam enmig del laberint de carreteres que la travessen. També de la  sort que tenen per la línia del tren i el cremallera.

Tot això en un lloc on es troben fins a tres rius, els quals baixen de les muntanyes del Pirineu. El curs principal és el Freser. Al seu costat es troba un bonic passeig dedicat a l’Àngel Guimerà, amb plataners. Allà raja una font ufanosa, i ben a la vora es poden contemplar els plafons del Centenari de l’Arribada del Ferrocarril al voltant de l’any 1919. Molt ben exposat i explicat, ens adonem del reviscolament que va representar per aquestes valls. A més de la connexió internacional per la Tor de Querol, el tren va portar molts estiuejants de Barcelona a la població. Entre ells es trobava l’Àngel Guimerà. Com que aquest 2024 també està dedicat al gran escriptor, han aprofitat per recordar aquestos lligams. Si moltes poblacions tenen una Fira Modernista, com la de la Colònia Güell, a Ribes han apostat per celebrar una Fira Noucentista. El nom és la Festa de l’Estiueig. Aquesta es va fer del 26 al 28 de juliol. Us recomano el full de la publicació “Petraria”.

Què ens sembla la idea? Fantàstica, perquè l’enginy fa que s’aprofiti l’ocasió per tocar un tema que interessi a la gent del poble i als que venen de fora. Un altre exemple és la programació de la Festa Major de la Mare de Déu d’Agost. Els actes segueixen un criteri força tradicional: sardanes, ball, tallers per la canalla, cercavila, sopar comunitari, etc… Potser no és molt original, però posen l’èmfasi en fer que tothom s’ho passi bé, més que fer exhibicions de cara a la galeria d’internet. La prova més evident és que l’alcaldessa estava ajudant a posar les cadires per al sopar. Es mereix un gran aplaudiment! Tant com els que s’han dedicat a la Colla dels Gegants de Ribes. Els 40 anys ben portats pel Manelic i la Núria els han fet protagonistes de la samarreta commemorativa.

A més de ballar, també vam trescar per camins i valls. Contemplar el paisatge meravellós que ens compensa de sobres l’esforça i les suors de la pujada. I el soroll de l’aigua que sentim propera a cada passa. Aquesta aigua que s’ajunta en el Freser. L’origen del seu nom és tota una declaració d’intencions. L’etimologia celta ens recorda que “ster” vol dir riu, i que “rev” vol dir gebre o gel. Rev-Ster es transforma en F-re-ser. Només cal posar al davant la t i fer el canvi per f per obtenir el nom. Aquest voldria dir el riu de les neus, o del gel.

A l’estiu tot això ens fa pensar en una mena de Suïssa a la catalana. Cal que la gaudim amb el cor agraït. Enmig d’un paisatge impressionant, digne d’una pel.lícula. Trieu-ne potser “Terra Baixa”, que podreu trobar algun dia al Cinema Catalunya. La sala ha estat recuperada enguany per l’associació d’Amics del Cinema de la Vall de Ribes. Nosaltres també ens hem ben reviscolat.

LA PLOMA PINTADA DE VERMELL

0
Publicat el 7 d'abril de 2022

Fa uns mesos vam anar a passejar per Sant Boi, enfilant el camí que puja per la riera de la Bòbila. La zona està amenaçada per la urbanització d’un vessant, i malgrat l’oposició de les entitats conservacionistes i d’altres veïns, l’ajuntament no vol alterar la planificació urbanística. A l’obaga del Montbaig anem pujant pel costat dret fins acostar-nos a un replà on es troba una associació de coloms missatgers. Hi ha força gàbies, amples i grans per encabir els ocells. De tant en tant trobes gent per allà al mig, i podem veure com fan volar els coloms i els entrenen perquè puguin tornar. Aquestos coloms missatgers acostumen a estar pintats per poder reconèixer-los. Per això, em vaig fixar en una ploma que es trobava al terra, i sobre el color blanc, presentava tot de tint vermell, més intens que l’aparent a la foto. La vaig recollir per donar-li un cop d’ull. Fos un senyal, o un missatge en clau, això es va esdevenir abans de l’esclat definitiu de la guerra d’Ucraïna. Els sorolls de la plaguèmia sanitària s’esmorteïen substituïts pels de la nova plaga bèl.lica. Si el nostre colom missatger va marxar lluny, segur que quan va arribar als països eslaus, devia fer mitja volta.

Esmentar l’efecte papallona seria una mica agosarat, però sí que puc parlar amb coneixement de l’efecte bumerang. El cas és que me n’adono que el fracàs del procés d’independència de Catalunya, i el trencament del principi de l’autodeterminació per la via negociada ha estat el detonant de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. A nivell polític no s’entenia el reconeixement de la revolta de Maidan i l’ofegament de la revolta catalana. Si s’acceptava un, perquè l’altre no. Per què uns poden aplicar els principis de l’estat-nació, amb fronteres inamovibles, i altres poden modificar-les segons les seves conveniències? Aquest és el motiu de la cautela de la Xina en donar suport a Rússia. L’imperi rus està interessat en quedar-se els territoris on són la majoria de la població, i si no pot, serà tot o res.

Un altre dels punts de contradicció, dels quals no s’ha parlat gaire, és del procés d’independència de l’església d’Ucraïna respecte de l’església de Rússia. A nivell religiós, el Vaticà va donar suport i va recolzar aquest procés, i en canvi, ha deixat l’església catalana en mans de la Conferència Episcopal que idolatra l’estat unitari. Què més podem dir, què més ens han ensenyat amb el monestir de Sixena? Té dret el Papa a queixar-se a l’ambaixador rus de Roma? No res més que recordar les paraules adreçades per un càrrec de la jerarquia davant la petició de suport als catalans durant el franquisme: en parlarien quan haguéssim guanyat una guerra!

Ai las, com n’és de difícil sortir d’Egipte! S’oferiren coloms en missatge de pau, i aquestos tornaren amb les ales tacades de vermell. Moltes raons n’hi han, i n’hi hauran. A més dels principis de dret internacional, de la sobirania dels territoris i de la gent, ens trobem amb els principis religiosos, i més endavant, parlarem dels interessos econòmics. De moment, només podem pregar pels innocents, i per la gent que ara, i com en altres països del nostre món, pateixen intentant sobreviure enmig de tant de mal. Aquell que ens volien, i encara ens volen, fer als catalans, com si fóssim els ucraïnesos de l’imperi espanyol.

CÀNCERS PER AL PAÍS

0

Adés hem enterrat el Valentí al cementiri de Sant Boi. A la cerimònia es van trobar els pares i sa germana, algun amic i conegut del poble, i amics del seu partit. Va morir de càncer als cinquanta-cinc anys, el dol dels pares ben viu. Valentí no podrà anar a votar l’any vinent per celebrar el seu sant, estic segur que uns quants aleshores ens enrecordarem. Fill de pares immigrants, castellanoparlants, s’estimava el país on va nèixer, i el defensava a la seva manera. No tenia pèls a la llengua catalana que parlava. Potser els seus orígens humils no li han permès portar una vida millor. Sembla que hagi estat sempre de pega, una vida complicada sense gaires lluentors. D’aquelles que estan a mercè del destí. Fins i tot volien comptar la seva mort com a una xifra més de morts per Covid. Enguany sé de més gent morta de càncer aquest 2020 que no pas de la pandèmia, això com es menja?.

Sabem que Sant Valentí és el patró dels lladres i estafadors, i si té requesta actualment al nostre país és per influència nordamericana. Però el Valentí tenia altres qualitats. No era pas de tapar-se la cara amb un mocador negre com feien els nostres famosos bandolers. I menys que el fessin anar amb el mascarot. Potser per això es va fer apòstata de la nostra religió catòlica. Tot i així, estic segur que ha passat al davant de molts de nosaltres per anar al capdamunt. Una vida amb pocs regals, fins i tot el seu nínxol ha estat de regal, i li ha tocat un àtic en la renglera de la paret de totxana.

Altres màrtirs han tingut més sort, o no, i Joan Roig ha pogut ser beatificat a la Sagrada Família dos dies abans de la mort del Valentí. Envoltat de gent, i sobretot de bisbes, algun porprat. Més que el vermell, a l’enterro del Valentí predominava més aviat el color negre dels vestits dels seus amics. Li han portat la bandera que més li agradava, rams de flors i clavells vermells. Bandera negra al cor, què direm de la part fosca de la vida?. D’aquell negre del poder que se’ns emporta, com es va emportar l’admirat i temut periodista Alfons Quintà. Us recomano la lectura del llibre escrit per Jordi Amat: “El fill del xofer” per entendre moltes coses de la Cosa Nostra. D’aquella transició pactada a la Catalunya autonòmica que ara està agonitzant.

En aquestos moments difícils per a tothom, l’exemple del Valentí que “a mal tiempo, buena cara” ens ajudi a tirar endavant, amb fortalesa d’esperit per afrontar les estretors materials. Sobretot per dominar la por, més que la real, la figurada que ens dibuixen per tots els mitjans de comunicació, en un paper ben galdós. De vegades, se’ls hi veu el llautó. Com sempre, ens haurem d’espavilar i confiar en nosaltres mateixos. I si cal, posarem una espelma per nosaltres i pel Valentí.

ENGINYERIA HISTÒRICA DEL RENAIXEMENT

0

Després de llegir el darrer llibre de Jordi Bilbeny, titulat “Carles I sense Censura”, m’he posat amb el Pep Mayolas. “Erasme i l’Imperi Català de Carles I”. Llibres de l’Índex, editat el 2019. El 68 de la Col.lecció Descoberta. Un s’encavalca sobre l’altre, com una escata, fent cuirassa. O enllaçant les baules d’una cadena. Tots dos treballen des d’una història contextualitzada, però no textualitzada. I com a detectius, fan servir més el mètode deductiu que l’inductiu. Per desgràcia, no hi ha gaires alternatives perquè els documents escrits que es troben no concorden gaire. Així aquestos historiadors fan com el Sherlock Holmes, que van desfent les proves falses, i van cercant una veritat històrica a risc de caure en un món imaginari. Més enllà de la versemblança, tenen el suport del mateix Erasmus de Rotterodam, no debades va escriure “L’Elogi de la Follia”. De fet, segueixen el camí de Ramon Lo Foll.

Com a historiadors, dominen els lligams personals i temporals d’aquella època apassionant, quan la crisi de l’Edat Mitjana dóna pas al Renaixement Clàssic. El gran mèrit de la seva recerca és desbrossar el camp de la història catalana. Encara s’hauria d’incidir més en el coneixement del dret i del sistema constitucional català. Recordem l’imprescindible Víctor Ferro. Però ja van ben encaminats, perquè sense conèixer el nostre dret, no podem conèixer la nostra història. Per això la seva recerca té uns fonaments sòlids que la historiografia oficial de l’Imperi Espanyol no pot desmontar. Aquella intuició del Pep Mayolas sobre l’elecció de l’Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic en paral.lel a l’elecció del comte de Barcelona entre els diferents prínceps, no fa més que recordar la primacia de l’Imperi del Dret. Per sobre de la política que qualsevol sobirà volgués aplicar als seus vassalls.

Tornant al marc històric, vull recalcar que els estats moderns neixen al segle XVI perquè abans, al segle XV s’ensorra l’Imperi Romà. Ja no hi ha Emperador Romà, i no han de retre-li vassallatge, com va haver de fer Carlemany. Recordem el principi republicà de Roma, fins i tot els emperadors podien ser deposats, igual que els reis o governadors. Fixem-nos que el trencament de l’Imperi Romà permet que els reis siguin sobirans omnipotents, i això comportava la tirania. Tal com va passar a partir del segle XVI, tot està subjugat a la raó d’estat. Felip II implementa un pla gegantí preparat pel seu avi Joan II. Calia manipular la història, no només la catalana, i construir una Nova Història des d’aleshores. Quina ironia, allò sí que va ser una “nova història” que ara ja s’ha fet vella. Per sort, els nostres historiadors són prou bons enginyers per entendre el funcionament d’aquest motor de manipulació.

Pep Mayolas fa una recerca impressionant sobre Erasme, i vol entendre aquest personatge per saber perquè actua com actua, i fa el que fa. Cal anar a Lovaina, la bella Leuven, per conèixer Erasme, o més aviat la seva obra parla per ell mateix?  En el fons vol reformar i esmenar el curs dels esdeveniments. Vol preservar tot allò que és bo per a les properes generacions, però només se’n sortirà fora del seu país. Carles I és el personatge que vol i dol, que porta l’Imperi Català per tot lo món, però això només fa que la caiguda sigui més profunda. Catalunya com a hereva de Roma queda fora de joc. Barcelona no pot sostenir el domini sobre la Gal.lia Narbonesa ni sobre la Hispania Tarraconense. Ni el comte de Barcelona pot assegurar que és membre de la família Imperial Romana. Com a derivada, l’ensorrament de l’Imperi Romà farà que també s’ensorri l’Imperi Germànic. Per això triomfa la Reforma Protestant a Alemanya, perquè a Catalunya la van esclafar.

Erasme és una metamorfosi, és la lluita per la supervivència enmig dels poders absoluts que volen dominar el món. El nostre Ferran Colom posa tot lo que està al seu abast per salvar els seus tresors, com faria qualsevol capità de vaixell enmig d’un naufragi. Fins i tot, arribar a fer la volta al món si cal. El temporal és tan fort que durarà segles. Ja han passat cinc-cents anys, i entrarem en una nova època. Descobrirem un Nou Món, una nova Amèrica, que està allà mateix, però que no la veiem ni ens la deixaven veure. Els catalans tornarem a ser lliures per construir un imperi de veritat, per aportar llum als pobles del món, i no per a dominar-los. Enmig d’aquestos moments tan difícils per a tothom, sempre ens quedarà un horitzó d’esperança.

L’AMIC DEL TREN

0
Publicat el 20 d'agost de 2019

Aquest mes de juliol hem pogut fer un parell de setmanes de vacances a Califòrnia. En principi m’interessava trobar dades sobre Juníper Serra, i sobretot d’En Gaspar de Portolà. Tots dos comandaven els exploradors catalans que al segle XVIII van establir els fonaments d’allò que avui dia anomenem l’estat de Califòrnia als Estats Units d’Amèrica. El fet que fossin catalans crec que va ser una de les raons per les quals la major part dels anomenats “Californios”, californis en català, es van decantar per deixar els Estats Units de Mèxic. Potser això ja ho haurà d’estudiar algun historiador en més detall. El cas és que la connexió entre Califòrnia i Catalunya va ser més actual de lo que em pensava, i tota una sorpresa.

Vam anar a la ciutat de Sant Francesc, però principalment ens movíem al voltant de tota la regió metropolitana. Li diuen Bay Area, i allà hi viuen més de set milions de persones. És molt gran i la badia els fa de centre gravitacional, embolcallada per les muntanyes i turons d’est a oest. Per connectar les dues ribes existeixen autovies i ferrocarrils, a més dels ferris més aviat turístics. El cotxe és omnipresent, però l’alternativa del transport públic està prou ben resolta. A més d’una bona xarxa d’autobusos, existeix la línia de rodalies que es coneix amb el nom de BART. Aquest tren funciona força bé, i el fèiem servir per anar d’un costat de la badia a l’altra. Així podíem tornar cap a l’apartament on estàvem allotjats. I un capvespre es va esdevenir una trobada fortuïta al tren.

Potser recordarem aquelles pel.lícules de Hitchcock, barreja de misteri i crim. Estàvem al costat d’un senyor alt i prim, que portava barret i un bon bigoti que ens recordava el Magnum de la sèrie detectivesca. I quan vam passar l’estació d’Orinda vam tenir una petit conversa, no recordo el motiu d’entaular-la. El cas és que la meva dona parla anglès amb un accent neutral, i de vegades fa el joc de fer endevinar a la gent de quin país som. Ja sabeu, anem des de portuguesos, a italians, la majoria de vegades, francesos. Els americans pensen més aviat en els europeus del sud com a francesos més que espanyols. Quan ho encerten, o no, els hi diem que som catalans, que vivim aprop de Barcelona, i aleshores ja se’ls il.lumina la cara. Aquest senyor també ens va reconèixer, però la seva expressió no va canviar gaire, cosa que ens va extranyar. Amb un posat seriós i a raig, ens va parlar del seu amic Gerd. Vivia a la mateixa població de Lafayette, i ens va dir que era l’únic americà que havia mort als atemptats de la Rambla el dia 17 d’agost del 2017. En aquell precís moment passàvem l’estació d’aquesta població. Ens va preguntar si érem ja una república, i li vam dir que per desgràcia, no. Aleshores, vam haver de tallar aquesta conversa perquè havíem de baixar a Walnut Creek, i ell continuava més endavant. La tristesa dels nostres records havia teixit una conversa inesperada i meravellosa.

No vam saber el  nom de l’amic, però sí el record i l’empremta que va deixar-li la seva mort. Gerd era Jared Tucker, de Lafayette, al comtat de Contra Costa, East Bay Area, de Califòrnia. Estava amb la seva dona de viatge per París i Barcelona per celebrar l’aniversari de l’any del seu casament. La seva pèrdua no va ser menor que la de les altres víctimes dels atemptats. Fanàtics i carn de canó  que es pensaven que anaven al cel, conduïts per un imam que tenia contactes amb els serveis secrets espanyols. A l’infern se’n vagin tots aquells que sabien lo que es feien. Patim quan viatgem, som més conscients dels riscos fora de casa, però quan te n’adones que el perill més gran el tens a casa teva, ja no es pot mirar tot això com si fos una pel.lícula del Hitchcock. Jared va ser protagonista involuntari d’aquells fets, com les altres víctimes. No volia ser cap estrella de cine, ni per als seus amics tampoc calia. Senzillament, per a uns podia ser el nom en una llista, però per als amics i familiars era una persona estimada. Van ser herois involuntaris, i el seu sacrifici va evitar la mort de molta altra gent. El dol de la seva gent està acompanyat del nostre respecte i agraïment més profund i sincer.

NADALS D’AHIR I D’AVUI

0
Publicat el 9 de gener de 2018

Ja han passat les festes de Nadal del 2017. Força entretingudes diria jo, perquè sota el mantell de neu, les aigües nervioses van fent via. Amb l’entrada oficial a un hivern temperat en forma d’eleccions democràtiques, el solstici ens ha portat tota una sèrie d’actes paral.lels que ens donaran la perspectiva de l’any 2018 que acabem d’encetar. Un d’aquestos actes emotius va ser la cantada de Nadales que es va fer davant de la presó Model per donar suport als polítics “presoners polítics”. Per dir-ho amb pleonasme, figura literària que és més amiga de la barroca llengua castellana, per no dir-ho amb sarcasme.

El fet que l’acte es desenvolupés davant d’una presó Model tancada feia pocs mesos, després de tants anys, em va produir aquella sensació de viure l’Aleph, aquell moment on s’ajunta el passat, el present i el futur. Recordava la història de la presó, i del sistema penitenciari espanyol, que va tenir el seu exponent més tràgic al castell de Montjuïc durant tot el segle XX. També la Model va tenir el seu protagonisme, quan avui dia recordem la sentada del Lluís Maria Xirinacs davant de la porta principal. El cartell de l’exposició ho explicita: “La Model ens Parla”.

Molts érem petits i no ens vam enterar gairebé de res, i després quan llegeixes els llibres de memòries, comences a fer-te una idea de tot allò que t’explicaven, o no, la nostra gent gran, i com ho havien viscut. Ens pensàvem que tot allò ja havia passat, i te n’adones que no. Xirinacs ens fa cinc cèntims amb el títol: “Entrem en el Gran Buit”. Allà trobem que hi ha una petita diferència entre les persones que es troben a dintre i les que estan fora, només depèn del costat de la paret on te trobis. I això que altres ja ens han dit abans, ara ho estem vivint nosaltres.

Encarem el Nadal amb la màscara de l’alegria consumista, amb el desig de celebrar amb els estimats una veritable festa, i sabent que la nit es torna cada dia més fosca i amenaçadora pels quatre costats. Sentint amb tristesa com alguns pastors de l’Església fan costat al rei Herodes. Com els corders anem d’un costat a l’altre, cercant un rabadà i un majoral de confiança, com si fossin els dels Pastorets innocents. I desitjant que aquella estrella que es mou en el cel, ens faci arribar al nostre destí, tal com va encaminar als Reis Mags. Ens caldrà molta màgia, encara que sigui com la del Mag Hausson o com la del Lari. Des del fons del cor, desitgem que tots arribem a veure-la una altra vegada el Nadal del 2018.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELS ARENYS CULTURALS

0

Després de les festes de Sant Martí, encara vam trobar força activitats a Arenys el cap de setmana. Més enllà del record perenne de Salvador Espriu, el 2017 també és temps d’aniversari literari per l’Any Bertrana, al voltant de Prudenci Bertrana, als 150 anys del seu naixement i als 125 dels de la seva filla, l’Aurora Bertrana. Si la literatura és important, encara més valorada està a la Biblioteca del Pare Fidel Fita, d’Arenys de Mar. El divendres 17, l’atzar va fer que encara poguéssim arribar a la Mostra de Cinema Occità que es passava a la Sala d’Actes. No hi havia massa gent, però vam gaudir de la projecció al voltant del Carnaval de Llimós

A l’endemà, dissabte, dia de mercat, agafàvem l’autobús per enfilar-nos cap a Arenys de Munt. Allà vam assistir al 17è Simposi de l’Institut Nova Història, amb el lema “La Història Censurada de Catalunya”. L’acte va aplegar un públic amatent que va omplir la sala tot el dia. A l’entrada, les taules paraven llibres, publicacions i novetats al voltant de la recerca històrica catalana, en el camp que ha obert l’historiador Jordi Bilbeny. Més enllà dels discurs institucionalitzat, gent preparada o aficionada estan cercant pistes per trobar el tresor dels catalans. Amb tant de material, el temps es quedava curt per als ponents. Sort que els col.laboradors de l’INH van saber portar l’acte de manera senzilla, però eficaç. Van tenir el detall de lliurar un vas de vidre gravat com a record, i potser com a símbol de la claredat i transparència que voldríem trobar per tot arreu.

Entremig de les ponències vam tenir temps de fer una passejada riera dels Sobirans amunt, fins a l’ermita de Lurdes, on es troba una rèplica ben aconseguida de la cova, amb una imatge de la Immaculada Concepció. La riera estava seca, i la sorra s’escampava sota els nostres peus, a tocar de canyissars que de seguida s’aixecaven apuntant les muntanyes de la vall, dintre de la serra del Montnegre. Cap al tard, vam avançar-nos a la clausura per agafar l’autobús de tornada cap a l’hostal. Si n’haguéssim tingut ganes, encara hauríem escoltat el concert del Felix Cuc.

L’endemà diumenge vam anar a caminar. Vam adreçar-nos al cementiri d’Arenys de Mar, seguint els murals pintats a la paret en record del poeta de Sinera. A dalt del turó, de cara al mar, fèiem l’esforç de contemplar el paisatge amb el seus ulls. Des d’allà, per la banda de Montplana, vam acabar dalt del turó, per tornar a baixar, seguint el rial que resseguia el camí de Can Jalpí. Així va ser fins que vam atansar-nos a l’autopista, que com un gran tall a la vall, fa sentir-te enmig d’un escaléxtric. Vam arribar fins a Arenys de Munt, fins a l’avinguda de grans plataners que s’enfila turó amunt. Al capdamunt, es troba un gran roure en record de l’arbre de Guernica. Uns indicadors a la intersecció marcaven els Rucs del Far, i també el castell de Can Jalpí. Els colors de tardor embolcallaven el castell, i reflectien les seves torres i muralles de postal damunt del llac. Al costat, el xivarri dels nens que jugaven a la zona de Jalpí Aventura omplien tot el bosc. Cap al migdia, a peu vam passar com vam poder la barrera motoritzada riera avall. Just a temps d’escoltar les cançons de Les Filomenes, que actuaven per l’aniversari de la biblioteca, situada al Rial de Sa Clavella, de nom tant suggerent. Després de dinar, una estona de descans a la platja d’Arenys abans de tornar cap a casa.

Pensant després en tot això, em vaig adonar que on vam veure més gent va ser a Can Jalpí, un espai fantàstic i les seves activitats d’aventura. També els diferents concerts que vam trobar estaven plens de gom a gom. Per als que gaudim de la cultura, de vegades ens oblidem que cal transmetre-la de manera alegre, fent-la viva, i animada. Ara que és temps de sequera, necessitem molta pluja i aigua que remulli la sorra, i es filtri per sota per omplir les fonts i les rieres del nostre cos. Necessitem ser tant porosos com la sorra, per amarar-nos de la cultura que per una banda o altra, sobreeixirà, fins arribar al mar. Potser la riera seria com una artèria per als arenys culturals, que es contraposa a les presses, a l’autopista que ens dóna comoditat, rapidesa, i ens torna cecs al paisatge i al nostre viure. L’asfalt dur, com si fossin les veritats oficialistes, que s’imposen sobre la sorra de la riera, amagant els tresors de la nostra història. Cal tornar a ser sorra, i encara més, aigua, per tornar a viure la nostra cultura. .

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VIUREM AMB PORS

1

Avui celebrem el dia de Tots Sants, i demà el dels Difunts. D’aquesta vida que té dues grans veritats, que naixem i que morim, podem dir que necessitem celebrar aquesta festivitat de record. Per tots aquells qui hem conegut durant tots aquestos anys i que ja no ens els trobem en aquest món. sigui per bé o per mal. La mort se’ns emportarà també a nosaltres, no sabem a on, dependrà potser de la nostra fe, però tots hi passarem. La mort se’ns apareix com a companya inseparable de la vida, i ens la fa valorar més. Però tots en tenim por, i per tant, o fugim, ens estem quiets, o l’encarem. De vegades, més que la mort, temem les nostres pròpies pors. Són un mecanisme de defensa i protecció davant dels riscos de la vida, però quan les pors ens dominen no podem viure la vida amb goig.

No és que tinguem nostàlgia, o enyorança de temps millors, sinó que no podem afrontar pas el temps que ens queda amb joia i goig de viure. Com diu aquella cançó portuguesa: “O que mais me prem da vida, nao é a morte de ninguém, é que a morte, d’esquezida, deixa o mal e leva o bem”. Però aquesta mort no és només una qüestió personal, també és una qüestió social. Per això celebrem aquestes festes tots junts: sigui el Halloween celta, tant com les castanyes o els panellets, etc… Tots junts ens fem costat per lluitar contra les nostres pors. I per això, vaig trobar molt interessant el llibre de José Gil, editat per Relógio d’Água, l’any 2004 : “Portugal, Hoje” amb el subtítol tant actual “O Medo de Existir”. És un recull d’articles al voltant de les pors socials i el control de les societats modernes, del pas d’un segle XX al XXI. És molt interessant perquè aquest filòsof exposa la difusió de la por dintre de la dictadura de l’estat portuguès al segle XX, i com per capil.laritat s’estenia per tota la societat. A més a més, exposa el paper dels mitjans de comunicació de masses com a noves eines de control i difusió de la por dins de la societat del segle XXI. De la por de viure de manera més evident dins d’una dictadura, que comporta un exili exterior, a passar a la por de viure dins d’una societat de dictatova. L’amenaça es fa per la invisibilitat televisiva, per l’allunyament de les persones de la realitat, de la seva responsabilitat. La no identificació amb els referents acceptats, que col.loca les persones fora d’aquest marc o norma social dintre d’un exili interior.

Si Umberto Eco ens parlava de la dicotomia entre apocalíptics i integrats, José Gil ens parla més d’aquest ús de la por per a controlar la gent. A la societat simbòlica del segle XXI les lluites també són simbòliques, però no deixa d’haver un recurs a la violència física i institucional de l’estat sobre les persones o altres pobles. L’evolució ha superposat una capa de “democràcia” damunt d’altres mitjans de coerció que no han desaparegut. Per això, la nostra experiència a Catalunya ens serveix per fer paleses les semblances amb els processos que descriu José Gil. Fins i tot en el cas de fer-ne una traducció, és clar.

De fet, a la vida acostumem a bellugar-nos entre una perspectiva o una altra, tenint en compte que vivim, que anem per entremig, de vegades més cap a l’apocalipsis, d’altres més cap a la integració. Però anem navegant, i com tot Ulisses, per passar entre Scil.la i Caribdis fem tapar les orelles als nostres companys. I fins i tot, la vista i altres sentits, per poder gestionar les nostres pors.

Sabem que morirem, però arribar a Ítaca, acomplir el nostre destí és la màxima aspiració que tots podem tenir, com a persones i com a poble. Potser no quedi pedra sobre pedra, però allò que els catalans tornarem a aixecar com l’au Fènix serà la senyera que portarà la llum a tot el món.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

APLEGANT ELS JONCS

0

Aquestes setmanes vam trobar-nos amb el llibre de poesia del Lluís-Miquel Muntané titulat “L’Esperança del Jonc”. Una troballa afortunada i adient per als temps que corren, i que ens permeten descobrir aquest autor. Fora d’una coneixença popular, descobrim una rica trajectòria literària gràcies a una de les seves primeres obres editades l’any 1980. Un pròleg curt, però entenedor, ens fa de guia per una poesia que relliga un món interior amb l’exterior, com un mirall on es reflexen les forces i les febleses de la persona.

Un món exterior que ens pot recordar la duresa de la natura a la pel.lícula Dersu Uzala, amb aquella escena tant intensa quan han d’aplegar tots els joncs que poden. Les garbes els serviran per construir una petita cabana i poder resistir el vent fred siberià que els congelaria durant la nit. Però també ens enrecordem de l’exemple de Ramon Muntaner, quan explica la metàfora de la mata de jonc, no només per lluitar en el dia a dia, sinó també de cara al món interior.

No sabem fins quan ens haurem d’arrecerar, com ens declama en el seu poema: “No sé fins quan descobrirem pomeres/ en els revolts insòlits del desert,….” per acabar “al brindis nou amb nèctar de la vida”. Perquè també sabem que nou pometes té el pomer… i sabem d’on bufa el vent… en aquest cas de ponent… Per això, haurem d’aplegar els joncs, i anar a buscar les canyes que necessitem per fer una tanca que protegeixi l’hort que hem plantat. O com diu el poeta en un altre vers: “El jorn de la llum no serà un miracle, sinó temps i temps de lluita angoixada”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CONTES FANTÀSTICS DE MAR I MUNTANYA

0

El dimecres 18 d’octubre, al vespre, es va fer a Cal Ninyo la presentació del llibre “Cròniques de Kaneai”, de Voliana Edicions. L’acte va comptar amb la presentació de la santboiana Maite Moreno i la presència de la pròpia autora, la Raquel Picolo, agombolats per la Llibreria Isart. Malgrat la pluja que va caure, el vestíbul de la planta baixa de Cal Ninyo va acollir un públic amatent. Una aigua esperada i benvinguda, acompanyada de llamps i trons, que espetegava sobre els carrers amb força. El temps recreava una atmosfera molt adient per poder escoltar els contes fantàstics d’aquesta autora originària de les muntanyes del Pallars, que actualment viu arran de mar.

Les “Cròniques de Kaneai” es un recull de contes fantàstics, on es barregen elements fantàstics, del món dels somnis, enmig d’un paisatge o medi natural que emmarca i on s’arrela aquest món. Kaneai és una paraula japonesa que vol dir equilibri, en cert sentit, una mica paradoxal amb aquestos contes que apleguen experiències literàries acostades més aviat a una mostra com el Festival de Sitges. Amb sentiments on es barregen pors, dolors, i el coratge de viure i tirar endavant malgrat tot. I que ens remeten, per exemple, també al  llibre de “La Pell Freda”, de Sànchez-Piñol. La Maite Moreno va recalcar la importància de la banda sonora, és a dir, de la música que embolcallen els contes, tant pel silenci com per la seva re-percussió. Per això, aquestos contes són molt adients per rodar un film de cinema fantàstic.

De fet, la Raquel Picolo va expressar que un dels seus referents és l’escriptor Pere Calders. Es va referir també al seu primer llibre editat “La Nit dels Armaris”. Aquest li va servir per explicitar una transició personal des del món de la muntanya i rural cap a un món més urbà i marítim. Sobre això, va fer esment de Maria Barbal i la seva “Pedra de Tartera”, i de Pep Coll, i el seu llibre “Les Muntanyes Maleïdes”. L’autora va exposar la seva voluntat de llibertat creativa, que reposa sobre un paisatge real conegut, com seria el del seu poble de Cerbi, aprop d’Esterri d’Àneu, al Pallars.

L’autora distingeix entre els escriptors que ho tenen tot al cap, i els surt el text a raig, d’aquells, que com ella, van aixecant el text literari pedra a pedra, polint i repassant com quedarà. Us recomano aquest llibre i tota la seva varietat de contes, que rauen en temes diferents: des de la màgia, al somni, o la ciència-ficció, i en un altre pla, els sentiments i emocions personals al voltant de la família, les relacions de parella, l’amor i l’odi, les pors i els coratges de la nostra vida.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DELS GARDINGS A LA GARDUNYA

0
Publicat el 28 d'agost de 2017

La història ens ofereix una panoràmica apassionant sobre l’eix del temps, especialment de l’home. I aquesta seqüència no és linial, sinó també hel.licoidal, per això, hi ha moments del futur que es sobreposen als del passat més arraconat. De vegades trobem aquestos lligams, quan davant d’un nom o d’un lloc del qual desconeixem el seu significat, fem una recerca sobre aquest punt d’interès. Avui parlarem de la plaça de la Gardunya, que es troba darrera del mercat de la Boqueria. Anant senzillament a consultar el diccionari de la Enciclopèdia Catalana ens trobem que la gardunya antigament volia dir la presó.

Unes línies més avall, encara ens sorprèn més trobar el mot “garding“, que es referia a la guàrdia més propera al governant got. És a dir, és la contracció de les paraules “gard” i “ring” on ring és el cercle en germànic. Aquella gent més propera al monarca, més poderosa i fidel. Aleshores ens preguntem com es pot relligar aquestos dos mots. A més de l’anglès, on es refereix a la manera d’ajustar un anell. Com hem anat a parar des de l’Alta Edat Mitjana, amb els gots i aquella mena de guàrdia “pretoriana” dels gardings?  Les semblances són massa evidents per veure que aquesta guàrdia d’honor va seguir la decadència de la noblesa goda, entremig del país nou que neixia amb el nom de Catalunya.

És més, amb els canvis de llinatge dels Bel.lònides cap els Trastàmara, aquesta guàrdia reial es transformaria en una mena d’agència d’espionatge a partir del segle XV, i durant uns quants segles, en una mena de societat secreta al servei de la monarquia hispànica. El nom de la Garduña és conegut en castellà com a marta o fagina, aquell animal mustèl.lid que caça de nit. Al final, com que els extrems es toquen, ens retrobem que en català vol dir presó.

Aprofitant que la plaça de la Gardunya es troba al darrera de la Boqueria, m’he adonat ara que el seu significat també m’era desconegut. M’ha agradat trobar que derivaria del lloc on es venien els bocs o mascles cabrons, deien que aquest comerç ho menaven els jueus. Pel nom sembla prou ben ajustat al mercat. I per això, no deixa de ser una ironia amarga de la nostra actualitat dolorosa més recent, que el musulmà fugitiu de l’atemptat de les Rambles s’hagi escapat pel mercat dels bocs, i a sobre entremig dels jueus. Només ha faltat que imaginem que va sortir per la plaça de la Gardunya cap al barri del Raval. Apuntava sense voler, de forma misteriosa, a l’antiga societat secreta? Qui ho sap…

Cercant al mateix diccionari català, més amunt ens trobem amb la paraula “gardeny”. El seu significat encara és més sorprenent. Resulta que és la paraula per anomenar el grunyit de les truges, doncs una gardenya és una truja. Com que el gardenyer és un lloc molt brut, tal com diu el Diccionari Alcover-Moll. Una combinació surrealista, per la qual aquest jove musulmà va travessar per un lloc ple de truges; semblaria aleshores que les berres l’estarien empaitant i contaminant en el seu camí cap al paradís. Fins i tot, en els moments més difícils i dolorosos, encara podem trobar espai per a la diversió i la ironia. Perquè en el fons som humans i necessitem respirar a fons, i continuar vivint enmig de gardings, de gardunyes, de bocs i de porcs.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FENT CUA PER L’ART A KASSEL

0
Publicat el 16 d'agost de 2017


Avui dia és normal fer cues a molts llocs, fins i tot als aeroports. Ens rèiem d’altres països quan la gent feia cua només per anar a comprar a la botiga, però aquí també ens les fan fer. El motiu sempre és la manca de treballadors. Una de les paradoxes del món capitalista del segle XXI A.D. on sobren capitalistes i falten operaris. Si no fos una cosa surrealista, podríem pensar en la quantitat de turistes que visiten els museus de la ciutat de Barcelona. En aquest cas, els museus d’art són molt importants, i més enllà de les col.leccions temporals, els fons permanents encara són millors. Tot i així, és difícil que tinguin les cues tant llargues com les que hem pogut trobar a la Documenta 14 de Kassel enguany.

I això que aquesta fira d’art contemporani es perllonga uns quants mesos, fins a setembre. Una fira que s’estén per una bona part d’aquesta ciutat de Hessen, aprofitant les seus i els palaus que van aixecar els seus reis al segle XVIII, època de més esplendor polític i cultural. A la majoria d’aquestes seus calia fer una bona estona de cua, cosa que a l’estiu i en període de vacances, malgrat la pluja intermitent, no suposava cap inconvenient per als pacients visitants. Una altra cosa era quan les sales interiors no permetien gaudir de la contemplació de les obres d’art degut al nombrós públic, del qual formàvem part. Us recomano el reportatge escrit per Rocio de la Villa del suplement nº 790 de Cultures de L’Avantguarda que en parla.

Aquest 2017 també es volia homenatjar l’art clàssic amb una seu a Atenes oberta fins al mes de juliol. A més d’afavorir l’intercanvi entre els dos països, es volia posar l’accent en l’art com a expressió reivindicativa, en el compromís i el realisme social. Aquestes bones intencions no han aixecat el llistó de les obres artístiques presentades, la majoria reprodueixen les tendències dominants en l’art globalitzat i costa trobar artistes que destaquin per la seva personalitat. Certament, amb un dia no n’hi ha prou per veure tota la fira, i això que el passi més adient, l’abonament diari ja costa 20€. Aquesta visió parcial, malgrat tot, ens permet trobar sempre alguna cosa bona enmig de tanta palla.

Crec que per internet podeu veure també moltes coses, i vosaltres mateixos jutjareu. Pel que fa a mi, vaig trobar que els artistes més destacats van ser els que manifestaven una personalitat més lligada a la seva gent i el seu poble: fossin grecs, lapons o de Senegal. Aquells que exposen l’Etnopolisme com a concepte cultural i artístic emergent, com a reacció a un art modern que ha perdut les seves arrels de vista. Aquesta modernitat s’ha tancat en el laberint d’Ariadna, i no sap com sortir-se’n. Una modernitat que s’ha enlairat tant com el nostre mite d’Ícar. Per això, l’edició d’enguany no ha estat tant celebrada com les anteriors, però no crec que sigui un problema només dels organitzadors. És un reflex de l’art contemporani que vol tornar al món clàssic, però aquesta font ja està molt explotada, i en raja molt poca aigua.

Precisament la resposta artística la trobareu en mans d’artistes locals, que expressen el nervi de les seves creacions. Particularment, hi ha dos artistes santboians que destacaria per sobre dels que s’exposaven a Kassel: un seria l’Albert Llobet, i l’altre el Francesc Baiget. Tots dos a un gran nivell. Quan podrà organitzar-se una mostra catalana a la Documenta, més enllà dels artistes convidats, que no sempre hàgim d’anar a parar a la Biennal de Venècia? Com deia Joseph Beauys, tot és art, però ens cal personalitat per mostrar-lo i comunicar-lo.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

RANDA D’ALEMANYA

0
Publicat el 10 d'agost de 2017

Aquest estiu uns quants esdeveniments han trasbalsat l’Alemanya. Un d’ells ha estat el temps contrastat entre el nord plujós i un sud acalorat. Aquest fenomen meteorològic sembla que s’hagi exposat més clarament durant la reunió dels G20 a la ciutat hanseàtica d’Hamburg. Sí de dia les reunions dels dirigents dels països més importants del món seguien un curs diplomàtic, arribat el vespre els barris anaven plens d‘enfrontaments, amb incendis i destrosses. Sembla que tot estigui orquestrat per contrapuntar les  manifestacions pacífiques del dia, amb els llamps i trons que se sentien pels passadissos i despatxos dels G20. Ha estat un esdeveniment mundial que hagués plagut a la president Merkel com a perfecta amfitriona, però pel que fa a la seva imatge interior no ha estat gaire positiva.

I no ha estat la única notícia que ha sobresaltat l’esperit alemany. La detenció d’un activista alemany pels drets humans a Turquia ha tensat les relacions al màxim. Per sota mà, es parla dels acords d’Erdogan per comprar armament als russos. També s’ha destacat la continuació de l’escàndol sobre els cotxes dièsel, amb la implicació de la casa Daimler-Mercedes, la qual cosa fa veure que tots els grans fabricants estaven fent lo mateix. De retruc, a la ciutat d’Stuttgart, seu d’aquesta reconeguda marca, es lluita per aturar la circulació dels dièsels els dies de més contaminació. El contrapunt amable ha estat la visita en so de pau dels prínceps d’Anglaterra, per continuar negociant el tema del Brexit. O el casament de l’hereu dels Hannover amb una model russa, amb l’oposició del seu pare, conegut home de món, que va preferir marxar cap a Eivissa.

Si el príncep de Hannover va voler tocar el dos, també ho van voler fer molts hamburguesos. Els que no van poder fugir, els va tocar ballar durant tots els saraus. Per cert, els esvalotadors es diuen en alemany “randalieren”, i pensant pensant,  em vaig enrecordar del grup de música folk del Ripollès, els Randellaires.  Anant cap a l’arrel, al diccionari alemany trobem la paraula “rand” que vol dir marginal, o vora. I en la nostra llengua, ja tenim la paraula “randa” que es refereix a la vora que afegim a la roba. No cal arribar a l’estat d’il.luminació del mestre Llull per veure que a Randa ens hi trobem tots plegats.

Com ens hi trobarem tots plegats al setembre que s’acosta, amb un temps potser d’octubre, i un octubre que semblarà la revolució de novembre, d’acord amb el calendari julià. El cas és que la president Merkel es trobarà amb unes eleccions una mica complicades, malgrat que les anteriors fossin un passeig per a ella, cosa que em va sorprendre aleshores. Potser hi haurà un punt d’inflexió que permetrà a la guineu Schultz fer-se el seu cau a Berlin. Aleshores potser haurem de cridar al famós metge il.lustrat, el Doctor Eisenbarth. Un metge que al segle XVIII era reclamat per totes les corts de l’època. Un personatge molt interessant que a més d’entendre en medicina, es portava amb ell tot un circ ambulant, per poder fer representacions i distreure la població als llocs on hi anava. Fins i tot li van dedicar una cançó molt coneguda. Com sempre, un bon metge cura el cos, però també l’ànima. I això també ho haurem d’aplicar a la nostra Europa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA IDENTITAT REFORMADA

2

Enguany se celebren els cinc cents anys de la Reforma Protestant. Especialment a Alemanya, on va triomfar després de molts anys de lluites i guerres. Entre la Baixa Saxònia i Hesse, a l’espai central germànic on es va produir un punt d’inflexió. El lema d’aquest 500 aniversari és “Reformation geht weiter” La Reforma continua. És un moment de commemoració. De record per tant, i d’acolliment a molts immigrants, refugiats o no. La guerres de religió al segle XVII van portar molts hugonots francesos i occitans cap a Alemanya com a exiliats, i van ser acollits als territoris on va predominar el protestantisme, d’acord amb la Pau de Westfàlia. Molts d’ells encara portarien una creu occitana a sobre, potser. El cas és que si els càtars, que vol dir protestants en grec, van ser vençuts al segle XIII, ens n’adonem que van poder triomfar en un altre espai i un altre temps gràcies als grans corrents de la Història.

Avui dia, a Alemanya es viu la fe protestant amb un cert estancament, degut a la prosperitat general del país. És una bonança fonamentada en una bombolla immobiliària i uns tipus baixos d’interès, combinats amb una indústria i una distribució dels seus productes força eficient. Aquest relaxament fa que comparteixi uns símptomes semblants als del catolicisme, més enllà dels escàndols econòmics o de pederàstia que s’han exposat a la premsa aquestos dies, com en el cas del bisbat de Ratisbona. Si anem a una de les causes d’aquest relaxament, més aviat diria que es fonamenten en l’oblit. Ja no existeix una lluita aferrissada entre dos rivals religiosos, que s’han d’enfrontar a l’expansió de l’Islam, a una indiferència religiosa, o un cert retorn a un paganisme idealitzat.

La revolució protestant va reivindicar la llibertat de la persona, desvinculant l’església com a comunitat, de l’església com a institució jerarquitzada. Així com també es va produir el cisma religiós entre els bisbes de Roma i Constantinoble, entre les esglésies orientals i occidentals, per raons de llibertat religiosa, en aquest cas per part de Roma. Aquests trencaments es viuen com un acte de traïció per una de les parts, i no com un acte d’alliberament i amor envers l’altre. Un exemple d’això és que l’opinió a Alemanya entre la població és que Espanya i Catalunya han de continuar plegats. “Millor junts”.

Això ho pensaven respecte a l’Alemanya reunificada, però no se n’adonen que els països de l’est necessitaven la seva llibertat per tirar endavant, per a bé o per a mal. De fet, és un pensament egoista molt natural, no volen problemes en un dels seus destins turístics preferits. Aleshores és el moment de posar-los a prova quan els preguntes, doncs, per què van fer la reforma protestant i es van separar de Roma i del catolicisme? Ja no recorden pas que la seva llibertat va tenir un preu i un cost molt alt.

Avui dia, en el segle XXI, el problema del protestantisme és que hauria de commemorar també que molts càtars ja van morir segles abans per defensar tot això. Ja no es reconeixen hereus d’una tradició, d’una història d’esforç, d’allò que pot simbolitzar una creu occitana enmig dels països protestants. I els catalans ja sabem que qui perd els orígens per la identitat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LAIS DE MARIA DE BRETANYA

0
Publicat el 7 de maig de 2017

Després de llegir el llibre titulat “Lais” de Maria de França, traduït per Joan Jubany i editat per Quaderns Crema, em queda el regust dolç d’aquelles galetes de mantega bretones. De fet, ens adonem que siguin bretones o escoceses, totes pertanyen al món celta, paraula d’origen grec, o gal, tal com s’anomenaven aquesta gent. És una tradició cultural que es manté, tal com ens recorda el llibre del “Romanç de Tristany i Isolda”, traduït per Carles Riba, i editat també per Quaderns Crema. Parlant de llibres tenim la bonica edició de “Les Tres Espirals” de Jean Markale editat per J.J. de Olañeta. El cas és que conformen tot un món cultural que ha influït i ens ha deixat moltes coses en herència.

Tornant als  “Lais” , tal com remarca l’autora i s’explica en el pròleg, és un recull literari escrit en llengua francesa, però que és una traducció de la llengua bretona. És a dir, més enllà de les afinitats polítiques entre bretons i francesos, cal tenir ben present que el fonament de la tradició cultural francesa ha volgut anar a beure del món bretó, més que no pas del grec, romà o germànic. L’escriptora coneguda internacionalment com a Maria de França, és de fet, Maria de Bretanya, perquè per poder traduir els relats, havia de saber bretó, amb la qual cosa ens delata el seu origen. A més a més, ens diu que els “Lais” eren poemes recitats per joglars bretons, i en bretó. És a dir, tal com fan occitans i catalans, els poemes es canten i reciten arreu de places i corts pels joglars en llemosí. És una tradició cultural cèltica amb uns referents més lligats a la fantasia i la màgia, i que es contraposa amb els models més naturalistes dels trobadors provençals.

El desenvolupament i esplendor del món cultural cèltic farà que tingui també repercussions sobre el món dels trobadors occitans. Es noten les seves influències quan ens trobem llegint el “Blandin de Cornualla” anònim, actualitzat per Jordi Tiñena a Edicions Bromera, amb el fantàstic detall de trobar la pàgina en vers del text en prosa. La seva vivor i cadència ens mostra el domini de la llengua dels trobadors, i malgrat que la temàtica sigui cèltica, el fet que els protagonistes siguin dos cavallers ens allunya del model més tradicional bretó. De fet, cal veure que el model català es manifesta amb el nostre “Tirant lo Blanc”, una novel.la exemplar per als catalans. I encara més exemplar, però de cara enfora, és la novel.la del “Quixot”. No és només una novel.la, que molts limitaríem a la crítica nacionalista contra els castellans, sinó que ampliant la perspectiva a nivell europeu, la seva sàtira a les novel.les de cavalleria és bàsicament contra les novel.les de tipus cèltic que s’estaven imposant aleshores per damunt de la tradició provençal.

Les batusses culturals es donen entre maneres de pensar, formes de veure el món, i d’interpretar-lo. D’aquestes lluites neixen les coses noves, i ens permet viure en un present arrelat en el passat que el reinventa. Cal entendre que els Lais són un pont que permet arrelar la literatura francesa en una tradició forània, la bretona, i fer-se-la seva. Avui dia, al segle XXI, encara l’imperi francès es construeix sobre les espatlles d’altres pobles. Que sigui un imperi republicà, no deixa de tenir la seva gràcia. A les eleccions presidencials d’aquest diumenge de maig ja veurem quina màgia es farà. I quines flors se’n colliran. O potser que ho deixem per a un altre romanç.

Publicat dins de General | Deixa un comentari