Els Ponts de Sant Boi

Després de normalitzar-se la situació als aeroports de l’estat espanyol, i deixant reposar els sentiments dintre d’aquest vi força agre, i amb molt de sulfit, en faré quatre ratlles. Molts ja han escrit i explicat força coses, tant dels fets presents com dels que s’han esdevingut anteriorment, i per tant, ens podem fer una composició de les coses. Aquesta composició només fa que anar en la línia de les declaracions sorprenents del Xavier Sardà, vista la seva militància política, com de l’encertadíssim editorial del Vicenç Partal.

Sabent una mica més tot, i ponderant les diferents causes i les responsabilitats de les diferents persones, crec que estic en el dret d’escriure aquestes línies. Doncs sóc un dels molts afectats, que amb resignació, però amb el cap fred, intentem pair els fets. En aquestos moments, el meu pensament em fa sentir com aquell que en una baralla entre dues parts ha estat al mig i s’ha emportat unes bones trompades. Aquestes dues parts han defensat interessos propis, també polítiques partidistes, i amb esperit de tot o res, deixant a la gent de la mà de Déu. També les raons econòmiques de la privatització i de la defensa dels interessos d’estat al servei d’unes elits determinades han prevalgut davant dels interessos d’una classe mitjana resignada per la força. Només faltava la declaració d’estat d’alarma, que ha deixat alhora un regust amargíssim, i que posa a la gent en guàrdia per al futur.

La meva reflexió personal, i l’aportació que faig en aquest cas que no
he vist gaire exposada, és que tot aquest afer dels controladors aeris i
del govern central és un exemple evident del tarannà espanyol. Amb el
desenvolupament d’aquest sainet tothom ha pogut descobrir el “tipical
Spanish”, i tothom,  vol dir el món sencer. I més si ho comparem amb una
típica “corrida de toros”: en aquest cas, el toro han estat els
controladors aeris, de gran “casta” i poderosa cornada, però que davant
del nivell del “diestro” govern espanyol, no ha pogut evitar que els
fessin unes quantes “veròniques”, ni que els clavessin les
“banderilles”, fins que al final, una estocada amb la tècnica de la
declaració d’estat d’alarma els ha deixat morts i espatarrats sobre
l’arena del coliseu. Tota una “Fiesta Nacional”, per la qual els
catalans ja hem passat amb el Nou Estatut. Allò que encara em meravella
més, és que et trobes gent que vol continuar anant a veure aquestos
espectacles a aquesta plaça de braus que s’anomena España.