Els Ponts de Sant Boi

El desig acomplit aquestes vacances va ser una setmana a Portugal, a la ciutat de Porto. Prou dies com per fer més idea del país que no només la sensació agradable d’unes hores d’escala a Lisboa. Certament el nord té el seu propi encant, no debades queden les brasses de la Gal.laecia romana. Molts ja han fet el camí, i força catalans, des de la nostra cosmovisió. El país està passant per una gran crisi econòmica també. I sent més pobre, encara té prou força i dignitat per tirar endavant. Potser a nivell de riquesa està per sota d’Espanya, però a nivell social he trobat més unió i fortalesa que en aquesta banda de la frontera.

Ara que estan a la Unió Europea, això no els ha estalviat els maldecaps,
tot i que a menor escala. Portugal té un gran avantatge, la seva
llibertat. Certament ja no són la gent d’Os Lusíades, ni dels grans
descobriments, ni de la colonització. Ara les antigues colònies com
Brasil o Angola estan comprant les grans companyies portugueses. Encara
més les empreses espanyoles. I alguns portuguesos que enyoren l’antiga
mentalitat imperial voldrien que Espanya es quedès tot Portugal. No
saben que l’estat espanyol serà el següent a entrar en el corral, potser
acompanyada d’Itàlia. Ja no parlem de “corralet”, aquí a
Europa Occidental tot passa pel “corralot”, quin horror!

Bé, nosaltres hi confiem, i una bona mostra és la cançó de Deolinda “Parva que sou”. Amb aquesta magnífica cançó que reflexa el desencís de les noves generacions podem mantenir l’esperança en un futur més just. Una cançó que signaria l’estimat Zeca Afonso. La seva lletra i la seva música han  triomfat perquè omple la joventut d’aquella “saudade” dels temps millors, d’aquelles promeses fetes alegrement pels pares, i que s’han torçat amargament. No hi ha cap herència, ni cap heretat, només guanyar-se cada dia el pa. En aquest tros de terra, entre el cel i el mar, anomenat Portugal.