Buscant el Pont de Sant Boi
Diuen que el pont de Sant Boi no va existir mai. Parlo d’un de debó, de pedra. Que potser hi havia una barca, o que en tot cas, era de fusta. Però tenim un carrer amb aquest nom al nucli antic, i una imatge gravada en una pedra que representa un àngel sobre un pont de pedra.
Malgrat que aquestes evidències són menyspreades, i considerades llegendes, responen a una realitat. Ara són passat. Però cal saber que formen part del nostre present. No volem mirar enrera per quedar-nos-hi. Senzillament, volem trobar allò que perviu. I retrobar-nos amb nosaltres mateixos per mirar endavant.
Com a exemple, podem suposar que quan es va construir el pont de Molins de Rei, es devia desfer el de Sant Boi. El lloc on potser trobaríem les seves pedres és a la nostra Catedral.
Ja era hora! un de Sant Boi com jo. Recenment també acabo d’obrir un bloc.
T’ aniré seguint.
Salut i bon any!!
Si veniu de Cornellà en cotxe, és fàcil trobar una nova retenció de caràcter crònic, que te els seu origen al Pont que travessa el riu Llobregat. Un cop arribat al Pont, la retenció s’esvaeix misteriosament. Algunes almes càndides, atribueixen aquest col·lapse circulatori a un mal disseny de la mobilitat, ja que en aquest punt es fa un embut de carrils provinents de mil llocs, però no. Al començament del Pont, tot just on neix un camí de terra, que es desvia cap a les intimitats dels horts i la discrecció dels pilars del Pont, la màfia que trafica amb persones, obliga a una dona a passar fred i patir les inclemències metereològiques, mentre ha de mostrar pit i cuixa. És evident que els conductors dels cotxes, motos i camions, aminoren la velocitat per poder fer el voyeur, i tot seguit, un cop fet l’acte de voyeurisme, fan un "spiding" amb el seu accelerador que respón a la seva necessitat de sentir potència i vigorositat. Digue’m de que pressumeixes i et diré quines són les teves mancances…
Si la història de Sant Boi, passa per la prostitució a través de topònims de prostíbuls com Casablanca o Gato negro, ara no podia ser menys. El nostre pont actual, testimoni de festes rave sense límits, d’aprenents de grafiters, testimoni de les despulles que els lladres de motos obliden al passar per sota, ara també és testimoni de l’adulteri i l’esclavitud.
Com va escriure l’amic Joan; qui de vosaltres estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.
N.B. Salut i sort amb la recerca del Pont de Sant Boi
Els que han passat el Pont de Mahoma, saben de que parlo.
L’amic Mossén Cinto ja el va citar a la seva "Llegenda pirenayca del temps de la Reconquista" mentre es preguntaba "Per qué Deu entre abismes posá tanta grandesa?"
Si a sobre, abans de passar-lo ets conscient de que el Pont de Mahoma, és per la cultura Mahometana el nexe d’unió entre la vida i la mort, i li afegeixes una miqueta de filosofia Sufí, tot aquest pas, es pot convertir en trascendental a la teva vida.
Us ho recomano. Us podeu assessorar al centre excursionista Sant Boi, si no sou grimpaires avessats, en quan a tècnica i material.
En quan a cultura i filosofia mahometana, potser haureu d’anar nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç… o us puc recomanar una perruqueria del centre de Sant Boi, on el barber, tot un professional, us farà una xerrada Sufí més que alliçonadora.
Això sí, no escampeu la veu, no fos cas que l’Ajuntament tregui una altra ordenança que prohibeixi les perruqueries pentsant-se que són lloc de culte islàmic, com la que ja ha tret prohibint els centres culturals islàmics, privant el dret a les persones a tenir un lloc on reunir-se i parlar de la seva filosofia de vida, i la seva cultura.
Per la cultura mahometana, el Pont de Mahoma está a dins de cada persona.
Per la incultura d’alguns el Pont de Mahoma no es pot travessar. Almenys a Sant Boi.
Sant Boi va ser la ciutat del pont, la porta sud de barcelona, la ciutat del camí ral, amb un mercadal ple de traginers i lladres de camí ral, unes fondes amb putes i taurs, on les navalles anaven més ràpides que l’instint. Sant Boi era un lloc de pas obligat, amb un pont de peatge que tancava a les nits i obligava a passar les hores vagant pels carrers i per les fondes, un lloc perillós una ciutat sense llei. De tant en tant la natura, en forma de riu esbravat s’emportava el pont i mentre no el refeien l’únic pas era la barca que travessava els braços del riu. El carrer del pont era l’entrada a la ciutat, on penjaven els caps de bandolers i dels insurgents. Al seu capdamunt a cal Barraquer, s’hi va refugiar en Rafael Casanova després de l’11 de setembre de 1714, al seu costat, a can Torrents va haver una traïció que va portar 34 guerrillers carrasclets a la presó, a galeres i a la mort. Vet aquí quin escenari històric, quin pòsit per als santboians que com diu la cançó "molta fatxenda gasten". I vigileu, que encara ara a Sant Boi hi ha botiflers i carrasclets