L’astronomia irracional de Plouen Catximbes

Atenció a un dels discos més interessants del que portem d’aquest 2008: Telescopi (Propaganda pel Fet!), de Plouen Catximbes. [Més]

La formació de Manresa està estigmanitzada per diversos motius: són un grup de pop, però editen amb una discogràfica de "rock radical". Tenen un nom d’ascendència rastafari però estan més aprop dels Pixies que de Desmond Dekker. D’això se’n diu caminar entre dues, tres o quatre aigües, un terreny pantanós propici per a l’enfonsament de quaslevol banda. Ells, però, han resistit.
Amb el seu primer disc homònim, que els va valer el premi Enderrock al millor grup revelació de 2005, els vam penjar l’etiqueta de reagge-pop sense pensar-ho gaire, però en aquest segon treball fan un gir musical, no del tot copernicà, però déu n’hi do. Sense deixar de sonar com els Catximbes –aquella veu tan particular de l’Albert Palomar, aquelles lletres amb múltiples derivacions, aquells vents poderosos que et sorprenen en alguns temes– s’obren al rock una mica més garatger i al so indie noranter (si es pot dir vuitanter, suposo que també es deu poder dir noranter) de matriu anglosaxona.
Fa uns mesos ens vam inventar en aquest bloc l’etiqeuta post-rock català. Crec que aquest grup s’hi adiu bastant: no amaguen que són deutors de tots l’escena catalana dels noranta –inevitablement, Umpah-Pah– però es mostren oberts a tastar tots els plats que els posin davant. I el resultat és saborós…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *