Gàlim

No és que haguérem parlat moltes voltes, pràcticament sempre per telèfon, però les ocasions que ho havíem fet m’havia tractat amb gran amabilitat. Només una volta vam trobar-nos en persona, a l’espai teatral on, sota la gestió d’ell i dels companys, aquell dia es representava una versió juvenil de la novel·la ‘L’últim roder’, de Josep Franco.

Després d’aquell dia crec que havíem parlat un parell de voltes més. Ahir li vaig tornar a telefonar, sense massa esperances de fer res amb ells, però cal mantindre el contacte i sempre ve de gust parlar amb la gent cordial.

A la meua pregunta de com anava em va respondre que estava recollint. Degué notar la meua indecisió a l’hora d’interpretar la resposta i em va aclarir que és que plegaven, que s’havia acabat la temporada i deixaven el local que gestionaven. No, l’any que ve el duran uns altres, ja eixirà la convocatòria… Ara toca anar a l’atur, la companyia s’ha acabat.

Em va doldre: fou quasibé com assistir a una última escena, sense bisos i sense aplaudiments. Em dol per ell: ja dic que a males penes el conec, però vam fer bona lliga de seguida. I em dol també pel que representa: la dramàtica situació del teatre valencià.