una nit boja
Per una finestreta petita ens atén un xicot vestit en bata groga, la llum és tènue i la sala d’espera és mig a les fosques…, som al servei d’urgències.
Al cap d’un moment una veu femenina crida el nom. Obra fitxa. Diu que n’hi ha per dues hores d’espera.
El malat diu que en altres ocasions l’han atès d’immediat perquè el seu problema, l’al·lèrgia, sovint el deixa sense poder respirar. L’infermera-filtre diu que veurà si el poden atendre abans de ¾d’hora…
Passen els minuts i el pacient empitjora, vomita, te dolors intestinals intensos, se li comença a inflar el nas, no para de fer mucositats, li costa respirar… ja ha passat mitja hora i ja se’m han inflat els collons de veure com no l’atenen i me’n vaig al xicot de la batagroga , aquest m’envia a la infermera, aquesta no és al seu lloc i quan la localitzo a l’autobús, ho anomeno així, és el corredor on tenen dipositats en cadires de rodes , on es recuperen i observen l’evolució dels pacients que ja han sigut atesos. Gargalls, escopinades, taques de sang i bolquers usats pel terra…
Li explico que el malat ja li costa respirar, al cap d’un moment, etern, l’atent una metgessa, prescriu a la infermera que li injecti dues dosis, una d’adrenalina i una altra de un component per fer baixar els símptomes de l’al·lèrgia, mentre ho fa li va explicant al pacient quins són els símptomes a tenir en compte, i aquest està tant fet pols que ja no gossa ni riure, ho sap de sobres… la infermera sense immutar-se continua el seu relat, diu que les mucositats són rinitis, que no te res a veure amb l’al·lèrgia (la metgessa quan ja li dona l’alta al cap de unes hores recalca que el nas s’obtura a l’igual que el sistema respiratori) penso que s’ho deu haver estat llegint a Internet mentre esperava l’evolució perquè l’he vist connectada… Les punyeteres al·lèrgies alimentàries.
Passen els minuts i mentre va evolucionant entre anècdotes com la d’en Martin-Horacio, s’ha dirigit a ell així, d’aspecte Indi baixet, amb el nas afilat, que és també a l’autobús, amb una palangana, bolcada pel terra, vomitat davant tothom. S’aixeca i remuga alguna cosa i es perd per el tombant d’un corredor al cap d’un moment retorna, cerca alguna cosa, mentrestant la infermera s’ho mira indiferent… li faig una reflexió sobre l’autobús, que és brut i fa fàstic l’olor, li demano que a veure si algú ho pot netejar.. la interrogo si aquesta situació té alguna cosa a veure amb les retallades i diu que no, que no tenen sala d’observació, però els box estan buits…
L’indi finalment troba la sortida del laberint es planta davant una porta corredissa, s’obra, i desapareix, ja és lliure, per on anat entrant i sortint els sanitaris fumadors, en la foscor de la nit…
Li dic somrient a la infermera immutable que em sembla que se li ha escapat un pacient i aquesta se’n va, mira i retorna al cap d’un bon rato veig els segurates parlant entre ells cercant el personatge en qüestió. Penso que un pacient, mentre no li donen l’alta, esta sota la responsabilitat de l’hospital… a més en l’estat que es trobava l’home encara és més …
A les dues hores, finalment li donen l’alta a la persona que he acompanyat, estic rumiant una queixa, per l’estat del corredor-autobús…
Li comento a la metgessa i em diu que estaria bé de fer-ho que se sàpiga en quines condicions han de treballar…
Si continua així un dia d’aquests prendrem mal i algú haurà de demandar el sistema sanitari per negligència, en cas greu per homicidi i llavors els hi costarà més el farciment i els jutjats es col·lapsaran encara més per l’allau de demandes i més caos…
una nit boja