Els polítics, majoria al parlament ,siguin de tendència espanyolista, nacionalista, independentista, o de ideologia de centre, dreta o esquerra, progressistes, liberals o conservadors, han actuat junts com a 5a columna.
La majoria ni s’han plantejat elaborar una quitança, el “finiquito” amb l’estat, per què al cap i a la fí ja no és una questió de sentiment nacional, o d’estat independent, és salvar el cul. Deixar de alimentar als altres, quan primer ets tu, quan la primera responsabilitat és procurar per tu, pel teu benestar i quan tinguis autonomia econòmica i números positius, llavors podrem ser generosos i fins i tot solidaris… Potser d’aquí trenta anys, quan s’hagi extingit el deute que ens han imposat.
No és tampoc una questió històrica, d’herència amb els pares, ideològica, de avis o avantpassats, sinó per convenciment de present, si no ho fem nosaltres sols, ningú ho fara per nosaltres, i ens assimilaran per llei.
La 5a columna sempre ha sigut a casa i s’ha alimentat de ideologies de control i dirigisme mental; religioses, falangistes, leninistes, trotskistes, stalinistes, maoistes, social-democràtiques, liberals…
Els dirigents polítics no escolten, alliçonen, adoctrinen, influeixen, manipulen voluntats.
Volen mantenir l’equilibri impossible amb la democràcia segrestada, amb normes restrictives. Districtes. Llistes, representants indirectes, pactes…
A mi no m’hi veuran, ni m’hi sento cridat, ni pels que convoquen pel pacte fiscal, que és continuar lligats a l’estat…
– Que rucs que ens creuen!
Ni pels que criden a la secessió, per la independència…
Amb manifestacions, agermanat-se, en comunió, amb proclames d’idignació al carrer no la obtindrem mai.
La independència s’obté divorciant-se, exercint-la, no proclamant-la.