Premi per a Al Gore
Acabo de llegir el llibre d’Al Gore ‘Una veritat incòmoda’, en la seva versió francesa. La gran virtut del llibre (com també de la pel.licula) és la claredat i la síntesi com planteja un problema complex. No hi ha dia que no hi hagi alguna noticia sobre el canvi climàtic, i els escèptics i detractors professionals ho tenen cada cop es mes difícil per negar-lo. Aparentment ja no ho fa ni en Bush. Una altra cosa, però, és saber fins a quin punt hi ha una veritable voluntat política per canviar les coses, i sobretot quina es la voluntat social que, a més a més d’exigir a polítics i institucions que posin fre a l’escalfament global, està disposada a assumir (segueix…)
de manera corresponsable les decisions polítiques que han de servir per tal que aquest fre esdevingui quan abans millor.
Durant dècades, amplis sectors de la comunitat científica, organitzacions ecologistes, partits verds i opinadors diversos han estat denunciant el problema i reclamant un canvi d’actitud global per fer-li front. I malgrat tot són incomptables els articles i les declaracions condemnatòries d’aquestes denuncies. Se’ls acusava d’alarmistes, de voler-nos fer tornar a l’era cavernaria o d’estar en contra del progrés i la modernització del país.
Ha calgut una pel.licula i un llibre d’Al Gore, (així com, també cal dir-ho, un estudi econòmic demolidor, l’informe Stern) per tal de generar una consciència col.lectiva que permeti considerar el canvi climàtic com la contradicció definitiva del sistema capitalista, aquella que, si no es resol, l’acabarà destruint, i amb ell, a tota la humanitat.
El mèrit d’Al Gore, per tant, no és haver descobert res. Ell mateix, el seu llibre, atorga tot el protagonisme als seus ‘amics’ científics que expliquen el què, el com i el què cal fer ara. El mèrit de Gore es haver convençut a milers, milions de persones descregudes que, per definició, desconfien de les denuncies que fan ecologistes, partits verds o científics ambientals. El mèrit de Gore es haver fet que moltes de les veus crítiques que no fa pas massa deien que això del canvi climàtic no era sinó una bajanada o, si més no, una exageració ecologista, apareguin ara alliçonant la societat sobre la gran hecatombe que se’ns acosta.
El problema, però, és que sovint aquesta alarma sobrevinguda no va acompanyada d’un discurs que promogui plans d’infraestructures que primin el ferrocarril, i no el cotxe, o que obliguin les companyies aèries a entrar en el mercat d’emissions, per exemple. Hem aconseguit un cert consens pel que fa a la diagnosi del problema, i fins i tot a la prognosi del mateix, és a dir, sobre que passarà si no ho resolem. Però ens manca encara el consens suficient sobre la teràpia a seguir, el qual passa, com a molt mínim, per complir i fins i tot accelerar el compliment de Kioto.
Un cop més estem davant d’un cas del ja conegut fenomen anomenat: ‘aquest problema que tenim tots es gravíssim, però que ens ho arreglin els altres’. O pitjor encara, el ‘tots son iguals’ de sempre, en referència a partits polítics i càrrecs institucionals, als quals se3ls posa dins d’un mateix sac per acusar-los, per igual, de no haver reaccionat a temps.
El cas és, però, que en pocs temes és tan evident la diferència de discurs i de praxis entre els diferents partits polítics com en aquest del canvi climàtic, i no només a Catalunya, sinó arreu.
Al Gore opta ara al Premi Príncep d’Asturies de Cooperació. M’agradaria que el guanyés. Si això serveix per tal que, a més a més de ser més conscients totes i tots plegats del problema, ens en fem també corresponsables a l’hora de treballar per solucionar-lo, benvingut sigui el premi.
I si a més serveix també per tal d’aprendre d’alguns errors històrics com és el fet de menysprear determinades opinions científiques i denuncies ecologistes amparant-nos en la còmoda però perillosa percepció segons la qual, tal vegada, no serem nosaltres qui en patirem les conseqüències, sinó les generacions venideres, doncs doblement benvingut el premi.
Diu un proverbi massai molt sentit darrerament que la Terra no es una herència dels nostres avantpassats, sinó un préstec dels nostres fills i filles. El dia que totes i tots fem bandera d’aquesta obvietat, segurament no caldrà premiar qui, simplement, es limita a posar de manifest les evidències. Mentrestant, però, cal que algú es dediqui a fer caure la bena dels ulls.
Foto: Al Gore. Font: BBC
La mentida del canvi climàtic
Comença a estendre’s -i tant de bo sigui definitivament- la sensació que les pors al canvi climàtic són exagerades. De fet, el mateix concepte de canvi climàtic resulta, a més d’incert, confús i excessiu: confús per redundant, perquè el clima és sempre dinàmic, canviant per naturalesa (un clima estable és inversemblant), i excessiu perquè els seus efectes resulten perfectament assumibles per l’espècie humana. Hem crescut i hem arribat a ser el que som competint amb el canviant clima i amb la incertesa sobre el futur, i el nostre coneixement i la nostra ciència en són el millor producte, d’aquesta lluita. El planeta s’escalfa, és cert, però aquest fenomen no és nou ni especialment significatiu, i com tots els sistemes naturals s’autoregularà mitjançant processos molt més complexos del que albirem. Pensar que les dades climàtiques actuals són definitives és tan ingenu com explicar els processos geològics limitant-nos a les observacions que hem acumulat des de Lyell: l’escala de la naturalesa no és l’escala humana, sortosament, i l’acumulació de gasos de l’anomenat efecte hivernacle no és res comparat amb l’acumulació ideològica que s’ha forjat amb aquest pensament ecologista, que ha estat incapaç d’estendre’s en les societats occidentals sense recórrer al catastrofisme (ni amb els gasos que emeten les vaques, des de molt abans de la revolució industrial).
Aquests dies ha arribat a Europa el seu compatriota, Al Gore, que tracta de guanyar amb estratègies calamitoses allò que no va ser capaç de guanyar a les urnes. Un dels intel·lectuals més eminents del nostre estat, el llicenciat Federico Jiménez Losantos, ens advertí ben llampant (a part del soprepès de Gore, i amb un seguit d’insults, com acostuma) de la indigència ideològica i científica d’aquest expresident, i a més ens observà que res de bo no pot sortir d’un home que accedeix a retratar-se amb el president Zapatero. A hores d’ara tothom s’ha adonat que la pel·lícula que Gore ha promogut és exagerada i inoportuna, i que oblida les múltiples possibilitats que alguns fenòmens naturals ofereixen per a les nacions capdavanteres del món: si els pols es desglacen, en podrem extreure petroli i altres recursos naturals, i els àrabs deixaran de fer-nos la guitza, per exemple, i si les nostres fonts d’energia esdevenen insuficients, la indústria nuclear ens espera amb els braços oberts, com ens han advertit tradicionalment vostès, i els francesos, i els finesos i els xinesos, i totes les societats amb quatre dits de front. Quina poca confiança en la nostra intel·ligència revelen aquestes prediccions, pessimistes i destructives! Hem anat a la lluna -i recordem que no hi hem anat tots, només els nord-americans i alguns convidats d’aquest gran país (i els russos, és cert, tot i que de vegades gairebé no n’han pogut tornar)- i hem superat l’esgotament d’innombrables recursos que semblaven únics i últims des del paleolític: no sabrem enfrontar-nos a aquestes mínimes variacions dels termòmetres? Termòmetres que, a més, pugen i baixen arreu del globus, i n’hi ha prou de veure les imatges que ens ofereix Tomàs Molina per comprovar-ho. (Tomàs Molina és un meteoròleg del nostre país d’allò més espavilat, i amb cara de bon al·lot. Li haurien de fer una bona proposta, a veure si ens comença a repetir que això del canvi climàtic no s’ha comprovat del tot, perquè per aquí li fem molt de cas. Però si es nega a col·laborar, tampoc no cal dur-lo a Guantánamo, això no).
El progrés s’ha construït sobre el consum i l’energia. Ara, els sectors més esquerrans i nostàlgics d’un passat que mai no va existir -i que si existí quedà buit tot d’una que els seus habitants en pogueren fugir- es dediquen a predicar una fe que ha perdut totes les batalles. ¿No ens van avisar els maies, fa tres mil anys, que l’eix de la terra oscil·la i que això és la causa de gran part dels trasbalsos del clima? ¿Haurem de recordar que quan els víkings van arribar a Groenlàndia estava coberta d’herba, i que per això l’anomenaren Terra verda (Groën-land)?
No vull tancar aquest escrit sense aprofitar l’ocasió per advertir-los que si necessiten experts a convèncer el personal d’una cosa i -amb pocs mesos de diferència- de la contrària, fins i tot en temes relacionats amb el terrorisme, acudeixin a aquesta península Ibèrica: hi ha autèntics experts en el tema.
(Nota: aquest article ha estat escrit arran de la divulgació de la notícia que l’American Enterprise Institute i altres grups d’opinió -ideològicament estantissos- lligats als conservadors nord-americans i a algunes companyies petroleres ofereixen deu mil dòlars a canvi d’articles i aparicions en mitjans de comunicació que contrariïn els informes del Panell Internacional per al Canvi Climàtic de l’ONU i critiquin les informacions que en divulguen la gravetat del problema. Els envio una còpia amb les meves dades i quan arribin els diners els donaré al GOB. Posats a dir disbarats, millor que ens els paguin i que en puguem treure profit!).
Josep M. Llauradó, escriptor