NNUU-UE, més enllà de la reforma
Plou a Nova York. Des de la meva habitació a la planta 28 del Millenium Hotel, al número 3 de la 44, puc veure el sostre de Manhattan, la riba est del Hudson i l’edifici de Nacions Unides. A la llunyania s’intueix el pont de Brooklyn. New York by night. Les llums, encara no excessives malgrat la proximitat del Nadal, em fan pensar en una de les tantes pel.lícules que ens parlen de la ciutat dels gratacels. Confesso que amb els anys m’he reconciliat amb la ciutat. A mida que he tingut ocasió d’anar-la coneixent, m’hi he fet més. Aquest cop, però, la visita serà curta, només dos dies, i a més a més amb una agenda extremadament carregada. Objectiu de la visita: (segueix…)
la reunió anual de la Delegació del Parlament Europeu encarregada de les relacions amb Nacions Unides. 9 membres i diversos assessors/es. El programa ha començat, com toca en aquesta mena de reunions, amb la trobada amb els ambaixadors especials representants de la Comissió Europea (Fernando Valenzuela) i el Consell de la UE (Pedro Serrano) davant NNUU. És el primer cop que escolto una crítica al Tractat de Lisboa des de fonts diplomàtiques. I l’argument és simple, però comprensible. Ara els 27 estats membres de la UE tenen dret a paraula a l’Assemblea General amb l’acord que sigui la presidència qui parli en nom dels altres 26. Amb el Tractat de Lisboa haurà de ser la Comissió Europea/Consell qui assumeixi aquesta responsabilitat. El problema és que actualment l’estatus de la Comissió Europea en el si de Nacions Unides és d’observadora, i per tant no té dret a paraula. Caldria, diu Valenzuela, que almenys la Comissió pogués comptar amb un status especial similar al del Vaticà o Palestina. El tema, sigui com sigui, està pendent de resoldre. A banda, la implementació del Tractat suposarà un altre problema a resoldre, aquest de caràcter més pràctic, que consistirà en organitzar el servei exterior a partir de les actuals oficines i delegacions de la UE, bàsicament de la Comissió, ja que el Consell no en té.
De la resta de les reunions, amb personal de diverses responsabilitats executives tant dels Departaments d’Operacions de Manteniment de la Pau o d’Afers Polítics, com de l’Assemblea General, em quedo amb la constatació que un dels debats que trobo més importants en el moment actual en relació a una de les resolucions del Consell de Seguretat recentment adoptades, concretament la que té a veure amb les mesures de lluita antiterrorista, és simplement, inexistent: l’afer de les llistes negres de persones i grups terroristes, les dues, tant la de la UE com la de NNUU.
El problema de fons, per a mi és doble. Si per una banda la simple existència d’aquestes llistes fa que determinats processos de pau esdevinguin molt més complexos en la mesura que una de les parts que hauria de formar part de la solució es troba, simplement ‘prohibida’ (Hamàs a Palestina o Tigres Tamils a Sri Lanka, entre d’altres), per l’altra el fet que no existeixi un mecanisme per a retirar noms de les llistes fa que comptem ja amb diversos casos en què, malgrat que fa anys que s’ha demostrat que no hi ha cap vinculació entre la persona denunciada i els càrrecs que se li imputen, el seu nom es manté subjecte a unes restriccions que afecten des de la mobilitat, fins el control dels comptes financers, així com a una constant sospita i persecució policial inacceptable en un Estat de dret. Ara sembla que amb l’adopció de la resolució del Consell d’Europa (altre cop liderada per Dick Marty, el mateix que va treure tot l’afer dels vols de la CIA) el tema pot començar a tractar-se, però insisteixo que m’ha sorprès, en aquest cas negativament, l’absència de reflexió i de debat en relació a aquesta qüestió.
A banda d’aquest tema, però, hem tingut ocasió d’abordar d’altres aspectes com la preparació de la Cimera de Bali relativa al seguiment del Protocol de Kioto, o de casos més concrets geogràficament com són la situació a l’Iraq o l’Afganistan, les relacions amb l’Iran, el futur estatus de Kosova, o alguns processos estancats com el del Sàhara Occidental.
La conclusió és simple, les relacions UE-NNUU són cada cop més estretes, i no només pel fet que la UE aporta més d’1/8 dels Estats membres, actualment una tercera part dels integrants del Consell de Seguretat o el 40% del pressupost, sinó perquè políticament el pes, la influència i la capacitat de gestionar situacions, mediacions i missions al terreny per part de NNUU passa per una UE més i millor coordinada, més efectiva, i més coherent en termes, sobretot, d’apostar per un multilateralisme que es troba a les antípodes de l’unilateralisme que han vingut imposant fins ara l’administració nord-americana amb el suport d’importants aliats europeus, començant per l’ex-president Aznar o els encara actius governs polonès, txec o romanès, entre d’altres.
Que Nacions Unides s’han de reformar és una obvietat que, malgrat tot, cal seguir recordant. Però al cap i a la fi ens trobem en l’organització intergovernamentalintergovernamental per excel.lència. I és per tant als governs que cal dirigir les nostres queixes, propostes i ambicions. També als de la UE.
Font foto: NNUU