‘L’escalfament alimenta les lluites tribals a l’Àfrica’, i d’altres conseqüències del canvi climàtic
És, i seguirà essent durant molt de temps, un dels temes més tractats pels mitjans de comunicació: l’escalfament global omple pàgines de diaris, reportatges i minuts de telenoticies. Només cal llegir els diaris aquest cap de setmana per tal de constatar-ho. Ahir dissabte, per exemple, Maricel Chavarria feia a La Vanguardia una interessant peça dedicada a IntermónOxfam en la qual exposava els riscos de l’escalfament per a l’Àfrica. El mateix tema és l’objecte de l’entrevista de Michele Catanzaro a Patrick Luganda que avui publica El Periodico (veure més avalla). I El Pais se suma a la campanya pro Al Gore (de la qual participo) presentant ‘en primicia’ un dels capítols de la versió en castellà del llibre ‘Un inconvenient truth‘. Fa anys que nombrosos científics, ONG, partits polítics verds, o divulgadors ambientals, entre molts d’altres, (segueix…)
demanàven que dediquéssim més atenció a un assumpte que ha esdevingut el principal repte de la humanitat. Ara en parlen diaris de totes les tendències, partits de tots els colors, i governs de totes les sensibilitats. Però no n’hi ha prou.
Quan éren pocs els qui en parlaven era més fàcil fer quedar aquests arguments com a obsessions pròpies de quatre ximple ecoradicals. Tanmateix, si bé aquesta actitud desqualificadora és cada vegada més dificil de mantenir, encara en queden defensors. Per aquest motiu cal seguir insistint en com és d’important, de vital i de prioritari afrontar mesures serioses per fer front a l’escalfament global.
Sigui com sigui, i malgrat que cada cop més ens acostem cap a un consens pel què fa a la gravetat de la situació, no tothom planteja solucions igualment eficaces, solucions que comencen, com no, en l’àmbit local, els municipis.
Davant les properes eleccions municipals és hora que cadascú avalui els discursos i les pràctiques i mesuri qui considera que es creu més això de l’escalfament global, i qui es pren més seriosament l’assumpte.
De moment, però, adjunto a continuació la transcripció de l’entrevista amb Patrick Luganda, periodista i científic ugandès (Michele Catanzaro, El Periodico, 25/2/07), la qual ajuda a fer-nos una mica més conscients de la dimensió del problema:
"L’escalfament alimenta les lluites tribals a l’Àfrica"
Lloc de naixement i edat a Uganda, 49 anys
professió cronista del diari ‘The New Vision’ i director de la publicació ‘Farmers’ Voice‘ reconeixements el 1999 la FAO li va atorgar el premi H. A. Boerma i presideix la xarxa de periodistes climàtics de la banya de l’àfricaDarfur, Somàlia, el nord d’Uganda… El canvi climàtic és un ingredient important en nombrosos conflictes africans. Almenys així ho considera Patrick Luganda, el periodista i escriptor ugandès que el 14 de febrer va oferir la xerrada inaugural del Màster de Comunicació Científica, Mèdica i Mediambiental de la Universitat Pompeu Fabra. I deu tenir part de raó, ja que les seves afirmacions sempre es fonamenten en l’experiència directa: dirigeix la publicació Farmers’ Voice (La Veu del Granger) i no ha deixat mai de cultivar la terra i criar bestiar. A més a més, el 1999 va ser guardonat per la FAO com el millor periodista especialitzat en agricultura.
–Als països occidentals, ens adonem que el canvi climàtic és una amenaça real quan ens veiem obligats a portar samarreta a l’hivern. ¿Com es viu aquest fenomen a l’Àfrica?
–Per a l’Àfrica és com una bufetada a la cara d’un malalt. Una bufetada no mataria una persona sana, però a un malalt li pot fer molt de mal. El que aquí genera molèsties, allà pot comprometre vides humanes. De fet, el canvi climàtic alimenta els conflictes tribals. Molts consideren que són el resultat de la mentalitat o la cultura dels implicats, però també hi influeix la competició per accedir a la terra fèrtil i l’aigua. Aquesta lluita es fa més agressiva si les condicions meteorològiques redueixen els recursos. El conflicte de Darfur, per exemple, a més a més de ser un xoc ètnic entre el món àrab i el món negre, és una lluita entre ramaders i agricultors. I una cosa semblant passa a Somàlia i al nord d’Uganda.–¿Els africans són conscients del paper que té a les seves vides el canvi climàtic?
–Sense assabentar-se’n, estan parlant del tema contínuament. Només s’ha de passejar per un mercat: la imprevisibilitat del temps és el tema estrella. Allò que els desconcerta és la seva incontrolable variabilitat. Ja no poden preveure si al juny haurà arribat l’estiu o encara serà primavera, cosa que els obliga a adaptar les tècniques agrícoles tradicionals, utilitzant, per exemple, cultius que maduren més ràpidament. Quan no ho aconsegueixen, abandonen el camp i emigren a les ciutats, on exerceixen una pressió insostenible. Una altra conseqüència que té és l’augment de les malalties derivades de les inundacions, com el còlera i la malària.–Sembla que els ciutadans del tercer món paguen els plats trencats dels del primer.
–Quan es parla de canvi climàtic, tota la humanitat està en el mateix vaixell. No ens podem desentendre del que passa lluny de casa. Hem de posar-nos d’acord. No té cap sentit tallar la branca de l’arbre sobre la qual estem tots asseguts.–¿La solució està en mans dels països desenvolupats?
–No del tot. La compravenda d’emissions de diòxid de carboni pot ser un negoci important per a l’Àfrica. D’una banda, els països desenvolupats són els principals causants d’aquestes emissions; de l’altra, l’Àfrica necessita reforestar- se. Si els primers li paguen a la segona una quota per plantar arbres que compensin aquestes emissions, tothom hi sortirà guanyant. A la muntanya Elgon, a Uganda, aquest negoci s’està desenvolupant.–Però amb la compravenda les emissions no desapareixen.
–Naturalment, i per això no hem de deixar de buscar mitjans per reduir-les. A més a més, la compravenda no és cap panacea. Per tractar les conseqüències de la variabilitat climàtica a l’Àfrica, abans s’ha de reaccionar a nivell local. Els agricultors han d’adaptar les seves tècniques: utilitzar fertilitzants, plantar llavors millorades…–¿Es refereix al que aquí anomenem llavors transgèniques?–No. En perspectiva, els transgènics poden ser una opció important. Però de moment ni la investigació ni la producció han arribat a la maduresa que requereixen les exigències africanes. El desenvolupament de transgènics hauria d’involucrar investigadors africans, perquè poguessin incloure les peticions dels agricultors, a més de les de les empreses productores. Per ara, els pagesos africans necessiten tècniques senzilles, com seleccionar i encreuar les millors plantes.
–És una qüestió d’educació.
–Sí. I d’informació. A Uganda s’ha fet una campanya exitosa contra la sida. Avui és tan fàcil trobar un missatge antisida com un cartell de no fumar. Aquesta campanya és un bon model per a la gestió del canvi climàtic. La Xarxa de Periodistes Climàtics de la Banya de l’Àfrica, que dirigeixo, té l’objectiu d’anunciar amb antelació als pagesos les condicions meteorològiques que els esperen i informar-los sobre la millor manera de reaccionar davant seu.–¿El desenvolupament econòmic de l’Àfrica no incrementaria l’impacte de la humanitat sobre el planeta?
–No, perquè l’Àfrica s’està industrialitzant sota les noves regles, que tenen en compte el respecte del medi ambient. Si se segueixen, l’Àfrica s’incorporarà al món desenvolupat de forma sostenible.
Foto: El periodista i agricultor Patrick Luganda, fa uns dies, a la Universitat Pompeu Fabra. Font: Marina Vilanova, El Periodico
Els que no tenen cap dret a existir que van gaire bé en taparabos i és defenen com poden amb llances o fletxes, posem per cas els indis de l’amasònia.
I els que tenen tot el dret a existir que van en tratje i corbata i tenen l’ultima teconologia punta en armament per a lluïtar contra i eliminar la pobresa i els "pobres" d’aquets del taparabos.
Per l’altra banda els conflictes a l’Africa sempre han existit, però mai s’han publicat com avui.
I mai tenen el volum i les conseqüències esdeviguts de les les ingerències culturals directes i dels interesos economics d’occident i el seu procés inflaccioniste i destrucctiu de la cultura mil.lenaria africana.