L?altra veritat incòmoda (per Salvador Milà, publicat a El Periodico el 20/04/07)
Revelador article de l’ex Conseller de Medi Ambient i Habitatge, i actual diputat per ICV-EUiA, Salvador Milà, a El Periodico.
L?altra veritat incòmoda
L’exvicepresident dels Estats Units Al Gore ha commogut les consciències amb el seu documental Una verdad incó- moda, en el qual denuncia els devastadors efectes de l’actual model de desenvolupament industrial i de consum en el medi ambient, i en particular en el canvi climàtic. Cada vegada és més estès el convenciment entre els responsables polítics de qualsevol signe que s’han de prendre mesures correctores en l’àmbit econòmic –i, especialment, en la producció i el consum– que facin sostenible ambientalment el desenvolupament econòmic. (segueix…)
Però és bo recordar també que juntament amb l’eficàcia econòmica i la sostenibilitat ambiental existeix un tercer vèrtex en el triangle virtuós del desenvolupament de les societats humanes: la cohesió social.
El Fons Monetari Internacional ha fet públiques recentment unes dades estadístiques a escala mundial que posen en evidència que els salaris, als països industrialitzats i en els últims 25 anys, han perdut set punts de pes en relació amb la riquesa total i, si bé és cert que l’oferta global d’ocupació s’ha multiplicat per quatre en aquest mateix període, també ho és que es tracta de treball precari i amb menor retribució. L’altra cara de la moneda és que els beneficis empresarials, i especialment els del sector financer i especulatiu a escala mundial, han crescut en proporció inversa a la disminució de les rendes del treball, i es concentren en menys mans.
Traduint aquesta veritat incòmoda a la realitat espanyola, l’Institut Nacional d’Estadística explica que la participació dels salaris en el total de la renda disponible a Espanya (la porció del pastís que correspon als treballadors i assalariats) ha baixat del 50,61% al 47,6% en els últims 10 anys. Si a això hi afegim que la participació de les despeses socials –les que recapten i redistribueixen les administracions en serveis d’interès social, com ara educació, salut, cultura, pensions– està disminuint (era el 19,97% del total del Producte Interior Brut el 2002 i durant el 2005 es va reduir al 19,56%), es comprèn que són els beneficis empresarials i del sector financer els únics que estan creixent de forma constant amb percentatges acumulatius del voltant del 20%. En termes més quotidians, diguem també que el poder adquisitiu del conjunt dels treballadors d’aquest país ha disminuït en els últims anys, per més que la incorporació de més membres de les famílies al mercat laboral precari, i la facilitat per endeutar-se amb hipoteques i compres a crèdit, permeti continuar tirant del consum, i fent la falsa sensació d’una societat alegre i confiada.
SERIA LÒGIC pensar que en un país democràtic, en el qual els interessos de la majoria han de condicionar l’activitat i les propostes dels representants polítics, aquestes dades haurien de constituir un motiu de maldecaps, o fins i tot d’escàndol, i suscitar debats i respostes en relació amb aquest interès majoritari. Però sembla que no és així, i aquestes veritats incòmodes es queden a l’apartat de les pàgines d’economia, i a vegades s’arriba a considerar de mal gust o demagògic cridar l’atenció sobre la gravetat d’una situació que fa créixer les desigualtats socials i que incrementa la injustícia del sistema econòmic i social a escala mundial i també en el nostre cada vegada més incert Estat de benestar, ja que es van restringint les possibilitats de millora qualitativa de les condicions de vida i de treball d’àmplies capes de població, especialment dels més joves, dels grans i de tots aquells afectats per limitacions de qualsevol mena.
Alguns diuen que aquest és el preu que s’ha de pagar per mantenir el creixement econòmic –entès com l’increment exponencial dels índexs de producció de béns i serveis i l’extensió del consum a nous sectors de la població en països emergents-, per mantenir la plena ocupació –per més precària que sigui– i mitigar les deslocalitzacions, o per mantenir la despesa social en cotes raonables. Però, com recordava fa uns dies el premi Nobel d’Economia Joseph E. Stiglitz, comparant els èxits de la UE en relació amb l’aparentment dinamisme més gran de l’economia dels Estats Units, "una economia (la d’Amèrica del Nord) que, any rere any, fa que la majoria dels ciutadans estiguin pitjor no és un èxit".
SI DE DEBÒ volem que la majoria social desencantada recuperi la seva confiança en l’acció política de contingut social i ecològic, no hi ha d’haver lloc per al conformisme i la resignació davant un ordre social mundial que no solament subordina l’equilibri dels recursos naturals i el benestar –no únicament material– dels ciutadans a la pretesa eficàcia econòmica –mesurada en termes financers i d’acumulació de riquesa en unes quantes mans–, sinó que posa en perill la pervivència del nostre ecosistema ambiental i social.
L’Estat social i democràtic de dret, entès i usat com a instrument de justícia distributiva, de reequilibri social i protecció ambiental, disposa d’instruments per reorientar aquestes situacions. Això només serà possible si ens convencem –i demostrem– que el verdader progrés de la societat humana únicament és possible i perdurable si donem una dimensió social i ecològica a la mundialització, és a dir, si som capaços de reconduir els processos d’una globalització sense regles a una verdadera integració econòmica, social i ambiental.
Font: Salvador Milà. Font: UNFCCC
ERC I L’OLIGARQUIA FRANQUISTA:
L’ESTRANY CAS DE LA DIPUTADA BONÁS.
L’estiu del 2006, aquest periodista resident a Mexic va pensar que havia arribat l’hora que els meus companys d’Esquerra Republicana de Catalunya prenguessin una posició davant del cop d’estat electoral que s’havia desencadenat arran dels comicis presidencials del 2 de juliol. Havia estat testimoni, durant la campanya electoral, d’una ofensiva mediatica sense precedents contra el candidat de l’esquerra, Andrés Manuel López Obrador, utilitzant tota una bateria d’arguments feixistes i propaganda negra que va convertir la bona societat azteca en una turba incendiaria, exactament igual a la que abans i después del 18 de juliol de 1936 va propiciar i aplaudir l’extermini de la democracia i la república entre nosaltres.
Els esdeveniments que es van desencadenar des del recompte electoral em van preocupar i molt pero la meva alarma fou confirmada gracies a la informació directa que la meva amiga, la columnista Mónica Pérez Taylor, em va oferir a principis d’agost quan el Tribunal Federal Electoral va ordenar el recompte parcial d’urnes sobretot a l’estat de Jalisco, on vivia jo en aquells dies. Pérez Taylor va assistir com a observadora postelectoral en un poble i va descobrir que la gran majoria d’urnes havien estat obertes, desprecintades i eren mostrades als apoderats sense ni tan sols la llista del cens. Buidades i reomplenades, sense més pudor, com més d’una vintena de vídeos confirmaven en la primera imatge pública de la gran tradició mexicana del frau i les famoses “urnes embarassades”. Un escandol que gracies a periodistes i ciutadans, en especial Julio Hernández, de La Jornada, va confirmar la liquidació de la incipient democracia.
Jo havia marxat de Catalunya el 15 de novembre del 2005, dies abans que certes patums del falangisme liberal es querellessin contra mi per un artícle sobre Ciutadans de Catalunya, i en la vorágine d’epitets contra mi se’m considerava un propagandista d’ERC i de Joan Puigcercós. Temps, per tant, de demostrar que les meves relacions servien d’alguna cosa.
Després d’insistir als vells amics, com Eduard López, perque em truquessin, la diputada al congrés de Madrid Rosa Maria Bonás es va posar en contacte amb mi. No la coneixia personalment pero tenia sentit ja que era la representant del partit a la Comissió d’Exteriors de la cámara baixa. Malgrat la temporada estiuenca, vam xerrar una bona estona. Li vaig comentar, entre altres coses, que una diputada de CIU, observadora ella, havia dit meravelles del procés electoral mexica pero la propia Bonás em va dir que els parlamentaris convidats veuen allo que volen els governs i que si us plau li enviés tota la informació disponible sobre el tema.
Al cap de quinze diez, vaig viatjar a la capital del país per recolzar la plantada cívica contra el frau que va ocupar els principals espais públics del DF i vaig demanar entrevista al secretari de relacions exteriors del Partido de la Revolución Democrática, Saúl Escobar, que va recopilar tota la informació i va enviar-la a la diputada Bonás. El 12 de setembre del 2006, ella em va enviar un correu electronic on em deia que “hi ha suficients elements per tenir en compte” l’existencia del frau i que em buscaria, d’altra banda, informació sobre Antonio Solá, un asesor del PAN, vinculat a la FAES, i d’origen catala, que fou el creador de la campanya bruta contra el candidat de l’esquerra.
En aquest intercanvi de súpliques i llargues amb ERC; tant ella com el president del grup parlamentari a Madrid, l’amic Agustí Cerda, s’escudaven que tota acció a emprendre depenia de la decisió final d’un sol home: Joan Puigcercós, el secretari general, del qual presuposava una bona amistat que venia des dels contactes a l’Autónoma de Barcelona, reempresos gracies al llibre que el 2004 vaig escriure i que sota el nom de “Madrid Confidencial. Les aventures del diputat K” fou tot un éxit editorial.
Explicavem, sobretot , la fascinant descoberta d’aquesta oligarquia político-financera madrilenya que des dels temps de Carles V dominava els destins de l’estat i que després del genocidi franquista i la transició havia estat reconstruida, via privatitzacions i subvencions, pels dos genis del neoliberalisme hispanic i l’alianca amb EEUU, Felipe González i José María Aznar. Imperi comercial que ara, de nou, saquejava les velles posessions colonials.
Eren dies preelectorals, cert, pero tota la resposta de Puigcercós a la interpelació directa d’un bon amic fou que ja el deixés en pau amb aquestes tonteries mexicanes. I aquí es va acabar tot. Vaig pensar que en política pitjor que ser malvat es actuar estupidament i que desentendre’s d’aquest assumpte de Méxic era forca antipolític ja que la informació estrategica i delicada que podíem tenir sobre els negocis bruts del l’Espanya corporativa podien utilitzar-se davant del govern del PSOE, avalador incómode pero forcós del cop d’estat electoral.
El novembre, ja sense resposta posterior, vaig enviar un correu a la diputada Bonás per expresar el meu malestar per les absurdes declaracions de Carod Rovira comparant Artur Mas amb López Obrador, ambdós malperdedors i antidemócrates. Comencava a pujar-me la mosca al nas pero el cert es que fins fa ben poc no vaig descobrir que aquell mes de novembre, quan les forces policials desapareixien, empresonaven i ferien centenars d’oaxaquenys i López Obrador es proclamava president legítim de Méxic en un acte de masses al Zócalo, la diputada Bonás va participar i intervenir en la sessio plenaria de la Comissió d’Exteriors del Congrés que va tenir lloc el 21 de novembre del 2006.
Un dia historic, doncs, ja que ben poc es reuneix aquest órgan presidit per l’inclit Josep Antón Durán i Lleida. En tot cas, era el dia indicat perque compareixia Trinidad Jiménez, la secretaria d’estat per América Llatina, que tenia un coneixement directe dels fets ja que després de la precipitada felicitació de Zapatero a Caldrerón el 7 de juliol, abans que el tribunal federal legalitzés el robatori, dirigents del PRD com Jesús Ortega havien parlat amb ella per recordar-li el que realment passava a Mexic.
No cal dir que Rosa Maria Bonás tenia de part meva, tota la informació necesaria, inclós els terribles fets d’Oaxaca on el gobernador Ulises Ruiz i el president Vicente Fox havien reprimit des d’agost l’Assamblea Popular que demanava la renúncia d’aquell cacic priista. Tema que era, fins i tot, motiu de portada als principals diaris de l’estat espanyol.
Rosa Maria Bonás va prendre la paraula i va demanar a la funcionaria de Zapatero que fos “sensible con los pueblos indígenas que han sufrido durante años genocidios y expolios”. Dolca petició. Cínica i indecent, també, perque no va mencionar per res els indígenes que aquells dies assassinats a Oxaca ni totes les violacions als drets humans que el Parlament Europeu va recopilar mesos després. La diputada Bonás sabia i va callar. Es cómplice.
Pero en plena espiral d’hipocresia democratica, encara va exigir-li a Trinidad Jiménez que Espanya fos “garante” de drets humans sense ni tan sols preguntar-li per aquella compatriota, Cristina Valls Taberner, que el maig del 2006 fou apallissada i violada a San Salvador Atenco quan la policia va reprimir amb especial virulencia, i un adolescent mort, els camperols d’aquell poble. Cristina Valls Taberner fou expulsada del país en aplicació de l’article 33 contra injerencias d’estrangers en política interna, en contraposició a José María Aznar que va predicar contra el populisme en plena campanya electoral i va violar, ell si, la constitució mexicana.
En la seva fabulosa intervenció, la diputada Bonás no va mencionar en cap cas la questió de les eleccions presidencials tot i que aquella era l’ocasió per fer moltes preguntes. Tenia tots els elements i podia demostrar, també, una linia coherent oposada a CIU i als seus portaveus que van aplaudir i santificar el cop d’estat electoral contra l’amenaca d’aquell titella d’Hugo Chávez que era, deien, López Obrador. Res de res. Silenci. I nova complicitat.
El tema, la clau de totes les preocupacions d’una dona independentista, republicana i d’esquerres, expresada en paraules clares i contundents, fou que les corporacions espanyoles respectessin “exquisitamente las normas de buen gobierno” ja que entre aquests tercermundistas “la corrupción es costumbre. Y España debe ayudar a que esa corrupción se extinga y no debe colaborar a través de sus empresas a fomentarla”. Quina llástima que la diputada Bonás, en defensa de la bona oligarquia franquista, no sabés que la compra del principal banc mexica, Bancomer, per part de BBVA fou un escándol, encara no conclós, fruti del rescat bancari de 1995, pagat via impostos, compra avalada, a més, per un bon del tresor robat a un ciutada anonim, doble llatrocini santificat pel director del Banc de Mexic, Guillermo Ortiz, i el secretari d’hisenda, Francisco Gil Díaz, actualment conseller de Telefonica Móviles en terres azteques. Un bon motiu pel qual el govern espanyol preferix que no arribi a la cadira presidencial cap candidat honest. .
La diputada Bonás va estar-se a Méxic la setmana de l’1 de maig durant la reunió interparlamentaria entre les dues cambres de la vella i la nova Espanya. Al seu blog, comenta temes de migració, de remeses, la seva estada a Cancún i les seves converses amb hotelers catalans i espanyols. Preocupats, com ella, pel canvi climatic. I foren rebuts pel president Calderón durant una hora i mitja, que segons la diputada Bonás, es tot un estadista perque “pretén mantenir relacions fluides amb Cuba i Venezuela”. O sigui, “que en prengui nota el PP”. El veu preocupat pel trafic de drogues i ella sap que nomes legalitzant-les hi haura solució. La diputada Bonás está contenta: “Espanya guanya prestigi”. Es el pont entre America i Europa. Visita la basílica de Guadalupe i torna a casa. No sap que l’exercit ha ocupat el país, que Calderón, amb l’excusa del narco, militaritza el el territori i obre la via colombiana d’extermini popular, que els soldats van violar i matar una dona gran i indígena a la serra de Songolika, a Veracruz, i que el president Calderón va dir que havia mort d’indigestió. La diputada Bonás nomes sap que Felipe Calderón Hinojosa es un home decent i que Espanya i Mexic tenen grans negocis conjunts a fer. El problema es que ella sap, i no pot dir que no em coneix, el cop d’estat que es va produir a Méxic el passat juliol i els ciutadans que van morir l’any passat, assassinats de forma, aixo si, democratica.
L’altre problema, imagino, es que la diputada Bonás representa un partit que es proclama republica, independentista i d’esquerres i que fou acollit fa més de setanta anys per l’unic govern que va recolzar la causa de Companys i de la democracia. La diputada Bonás i ERC avalen el govern fraudulent del PAN i la seva dictadura de facto. Avalen els vells amics de Franco i de Hitler, aquí anomenats cristeros i sinarquistas, que intentaven derrocar Lázaro Cárdenas. Avala l’oligarquia madrileñilla i els bancs que van pagar la guerra d’extermini contra la república. I avala el nostre monopoli, monárquic i franquista, altrament La Caixa, que a través de Gas Natural, Repsol i Aigües de Barcelona te en cartera grans projectes a Méxic. Res a dir. El problema final, meu, suposo, es que llavors ja toca dir les coses pel seu nom. La diputada Bonás es cómplice de la dictadura que s’ha instalat a Méxic. I el que ella sap la condemna i la mostra tal com és: cínica i farisaica.
Motiu per pensar si ERC no es ja part integral de l’imperi espanyol. Si no ha venut tots els principis que donen sentit al seu nom, la seva trajectoria i als vots de tants que vam creure que finalment algú netejava les pútrides aigues de l’estany pujolista. Perqué si parlem de fets recents, no hi ha gaires dubtes que ERC actua a favor del neofranquisme espanyol i defensa, a l’exterior, els interessos de l’oligarquia genocida. No es ilegal, certament, pero queda l’absurda pregunta: A canvi de qué, estimat Puigcercós?
Oriol Malló Vilaplana.
Méxic DF. 9 de maig del 2007