Karadzic: punt i seguit
Quan es varen signar els Acords de Dayton, l’any 1996, molta gent vèiem en el camí cap a la UE una possible via per a la construcció d’un futur en pau a la malmesa antiga Iugoslàvia. Llavors, però, constatàvem que hi havia alguns inconvenients que no es presentàvem fàcils de solucionar, o almenys no a curt termini. Un d’ells era ser conscients que no es podia afrontar la reconciliació sense que hi hagués justícia, la qual cosa obligava a detenir, processar i condemnar els principals responsables de tants anys de sanguinària confrontació. Poc a poc han anat caient els principals instigadors i executors de les massacres, inclòs el mateix Milosevic, i tot i que els processos judicials no han estat sempre tan ràpids ni aprofundits com hauria estat desitjable, sí suposen un clar missatge cap a eventuals futurs genocides. Quedaven, però, dos noms que enterbolien tota la gestió: Radovan Karadzic i Ratko Mladic. Finalment, el primer dels dos ha estat fet pres. No em crec, ho sento, (segueix…)
que les seves habilitats de camuflatge hagin estat les que han impedit
la seva detenció fins ara. Més aviat penso que, fins ara, el govern
serbi no hi ha apostat prou, en la seva detenció, i segurament des de fora no s’ha fet prou pressió.
Ara, però, sembla que
la pastanaga de la UE ha estat un motiu prou convincent per fer canviar
d’actitud les autoritats sèrbies. Més val tard que mai, diuen.
Espero
que aquest cop el judici sigui més ràpid i ens permeti descobrir tot
allò que encara desconeixem sobre les veritables responsabilitats i
complicitats, internes i externes, en relació a aquells fets (especialment el setge de Sarajevo i les massacres d’Srebrenica i Zepa), aspiració que no vàrem poder veure satisfeta
per la prematura mort de Milosevic.
No oblidem, però, que Mladic encara segueix lliure. I sobretot, no oblidem que encara queda molta gent a Sèrbia que creu que Karadzic és un heroi, com ho eren tots els qui van instigar i executar la guerra, gent que ha viscut, i segueix vivint, amb una imatge construïda abans, durant i després de la guerra que els impedeix sovint ser conscients de la realitat que ‘els seus líders’ van crear. Un imaginar col.lectiu que converteix en víctimes els victimaris.
Cal, per tant, fer justicia sense convertir-lo en màrtir. La pau de les generacions futures en depèn, i el respecte per a tantes i tantes persones vilment assassinades, també.
Fotot: el nou look de Radovan Karadzic. Font: BBC
Estoy en contra de que sólo una parte de personas sean acusadas como culpables. Entre las parte implicadas también están Estados Unidos y Europa, que intervenieron en el conflicto y bombardearon Yugoslavia. Hasta que Occidente no esté preparado para admitir su culpabilidad, no tendrá el derecho de pedir a otros que admitan la suya. No entiendo por qué se habla de genocidio cuando nos referimos a la guerra de Yugoslavia y no se emplea este mismo concepto al hablar de las guerras de Irak y de Afganistán.
I el Solana? ??????????
Comparteixo a grans trets el comentari que fas, no obstant trobo en l’article una crítica molt decantada en contra dels Serbis quan en una guerra civil destriar assessins i victimes no és senzill. És cert que en Radovan i en Mladic tenen les mans tacades amb milers i milers de morts, és cert que els més de 8000 morts a Srebrenica en tres dies posen la pell de gallina, però no oblidem altres episodis duts a terme per musulmans en zones properes a Srebrenica o per croats en l’operació tormenta, per posar exemples. Què fa en Naser Orich fora de la presó?
En tot cas crec que la guerra de Bosnia la feren els polítics de tots els bandols, usant la població, fos quin fos el seu origen i/o religió. N’és clar exemple el setge de Sarajevo on les tropes serbies que envoltaven la ciutat disparaven a tort i a dret cap q qualsevol cos en moviment, també matant serbis, dels seus!
Gràcies pels articles raul