Coca de recapte

Que el NYT es refereixi, i no és el primer cop, a Catalunya en un editorial hauria de fer reflexionar els pessimistes que creuen que el Catalunya mai no se’n sortirà. Només fa tres anys, la qüestió catalana no sortia de l’àmbit espanyol, excepte en més que escadusseres ocasions i de manera molt dèbil.

D’un parell d’anys ençà, la qüestió catalana està present en les cancelleries dels estats més importants d’Europa i del món, malgrat les esforços de Margallo i qui sap si gràcies també a la seva contribució.

No és cap secret que sovintejadament passen pel Palau de la Generalitat representants o enviats d’estats que compten al món interessant-se pel procés.

Molts l’entenen en veure la seu del Govern i la continuïtat històrica que representa. No debades fa 655 anys que existeix la Generalitat, amb períodes llargs d’inactivitat per causes externes. No cal ser més explícit.

De l’editorial del NYT sorprèn la naturalitat amb què es refereix al procés escocès i, d’esquitllada, al català.

Considera, referint-se a Escòcia que l’”absència de diferències aferrissades i una Europa més unida ha fet més fàcil per a una nació moderna de cinc milions de persones preguntar-se què vol ser. “. Europa com a garantia i territori comú.
Així mateix subratlla que no es produiran terratrèmols passi el que passi: “En conseqüència, Alex Salmond, el primer ministre escocès nacionalista, i Alistair Darling, l’ex ministre d’Hisenda que dirigeix els unionistes, han declarat que no hi haurà cap canvi transcendental guanyi qui guanyi.”. Normalitat democràtica.

Interessant la reflexió: “La globalització i la pèrdua de l’imperi han debilitat una identitat britànica compartida, i la Unió Europea ha fet possible que diferents pobles, com els escocesos, catalans o bascos contemplin anar pel seu compte.”

I una conseqüència positiva de plantejar el debat de manera franca i acordada, quelcom que avui sembla impossible a Espanya: “Quebec, per exemple, ha demostrat que, fins i tot si els separatistes no se’n surten, el debat sobre la independència contribueix a la identitat i al relat d’una nació.”

L’editorial acaba amb un cant a la democràcia exercida pacíficament: “És un testimoni dels valors democràtics de Gran Bretanya i d’ Espanya, on una votació sobre la independència de Catalunya està prevista per al novembre, que la qüestió es pugui plantejar a la gent pacíficament – en marcat contrast amb la campanya armada de Rússia per castigar i desmembrar Ucraïna per intentar sortir fora de l’òrbita del Kremlin. A Escòcia, no hi ha amenaça de represàlies per una o altra opció…”.

El cas espanyol no és massa semblant a l’escocès, però. A Gran Bretanya, l’Estat ha fet honor als principis de llibertat i democràcia plena, propis de la seva tradició. La tradició espanyola no és ben bé la mateixa, per ser amables. Amb tot, són dos estats democràtics. I el plantejament que es fa des del Govern i les institucions catalanes és impecable, pacífic i amb apel•lació constant al diàleg. Abans, mentre i després.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!