Aquest és l’article del dissabte passat a la Manyana. Ja em diràs alguna cosa.
Ciao
Un dia o altre, hauré de dedicar el moment del dissabte a les properes eleccions espanyoles. No ho descarto, però em fa una mandra insalvable, perquè l’espectacle és tan cutre com una gala del Corbacho. Amb els líders dels dos principals partits dedicats a l’oferta i la rebaixa, a la compra descarada dels vots, fan una mica de vergonya i tot. El PSOE, amb subvencions i almoines variades, consolidant el viure de gorra de les capes populars de l’Espanya profunda. El P.P. fent bandera d’anticatalanisme també de cara a l’Espanya profunda i tots dos posant el País Basc contra la paret per demostrar-li patriotisme a la mateixa Espanya profunda, la que no permetrà que de Salamanca en surti ni un paper, tot i que la llei bla, bla i bla. I faltaven els bisbes ballant la jota pepera i dient després, alguns, que no se’ls ha entès bé. Una vergonya escolti’m. Potser que en comptes de dir res de les eleccions explicaré com va anar el cas de la Marisa Candango, ara que me l’han explicat llargament, perquè serà més divertit i possiblement servirà per aprendre alguna cosa. Ara com ara, del ZP, del Rajoy i companyia només aprendrem a dir mitges veritats i sabrem què és això del populisme de les monarquies bananeres, i no sé si serà bo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Rajoy amb les idees clares, tant clares que són invisibles per què no en tenen cap, més enllà de les hereues dels franquistes.
I el PSOE mentre donant pena.