Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
La prosa de l’escriptor belga enlluerna per la seva claredat, lluminositat, aparent senzillesa, una prosa sense ni un gram de greix, eficaç, desimbolta, justa, ben apamada. Natural. Bella. Neta i polida. Una prosa que amb “El gos groc” mostra les seves propietats literàries, narratives, humanes, psicològiques, ambientals (…)
El comissari Maigret arriba a Concarneau per ta d’investigar l’intent d’assassinat d’un peix gros de la menuda localitat. La cosa, però, es complica amb nous atemptats, i alguna que altra mort.
La pau vilatana se’n va en orris. Tot són rumors. I una grossa psicosi sobre un assassí que campa com vol provoca tremolor de cames.
Alhora, un gegant de peus grans, un indomable, apareix i desapareix bo i concentrant mirades i sospites. També la cambrera d’un bar, el metge, desfermen tota mena de rumors.
En aquest Jovencell “Maigret”, Simenon, de 28 anys d’edat, desplega els seus atributs mitjançant una ploma omnicomprensiva, directa, brillant, en un nou llibre dels molts que esperem que siguin gaudits ara que els drets adquirits per Quaderns Crema i El Acantilado sobre tota l’obra simenoniana poden –si la fidelitat lectora no defalleix, garantir una difusió inaudita de l’obra d’aquest gran escriptor.
De debò, aquest títol val molt la pena.
. El gos grog (Le chien jaune, 1931). Georges Simenon. Versió catalana de Lluís Maria Tudó. 140 planes. Edicions Quaderns Crema. Barcelona. 2012
http://twitter.com/perermerono
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!