Oi?

He sentit que l’un o l’altre hi feien referència, però ningú no acabava de donar-me’n raó. Al final, gràcies a sant Google, l’he trobat. […]

Es diu “Perplejidad catalana” i penja del bloc de Joan Ferran. Són les notes sobre el que estem vivint que Javier Cercas va publicar a El País semanal el 28 d’octubre, i no penso comentar-les. Crec que no cal.

Ara, hi ba una referència que m’ha cridat l’atenció. Diu Cercas: “En política soy un partidario feroz del más espantoso aburrimiento, de un tedio letal, suizo o como mínimo escandinavo (y del sistema político más aburrido posible, que es la democracia)”.

Doncs, benvingut al club. Perquè es tracta ni més ni menys que d’això: que d’exercir la democràcia. I de fer-ho, precisament, a la manera escandinava. Perquè els països escandinaus, avorrits i civilitzats com els veiem i com són, han protagonitzat una corrua de processos d’unió i de desunió que els polítics espanyols farien bé d’estudiar.

Noruega és un estat independent des de l’any 1905. I ho és després d’haver compartit corona amb Dinamarca durant uns quants segles i amb Suècia, utilitzada com a moneda de canvi en l’escquer europeu que va dibuixar Napoleó, des del 1814. A l’arrencada del segle XX la unió ja no era sostenible i, després d’algun estira-i-arronsa, Suècia va reconèixer la monarquia de Noruega, que va esdevenir i dependent.

És així de senzill, si es vol: Espanya té la possibilitat de reconèixer, a l’escandinava, la legitimitat de l’electorat català quan es pronunciï majoritàriament a favor de la constitució d’un estat propi. Sobre aquest principi, segur que hi haurà fórmules perquè tot sigui del tot legal, democràtic i pacífic. Legal, democràtic i pacífic: per nosaltres no quedarà.