“Voldri?em no haver-hi de ser”
Aquest dissabte l’Avui publicava la lectura de Moments feliços que ha fet David Castillo. Però com que el suplement no és accessible on line fins una setmana després, de moment recupero l’article que Eva Piquer va publicar al “Cultura” del dia 8. […]
Voldri?em no haver-hi de ser
EVA PIQUER
Quiet (Empu?ries, 2008). En Ma?rius parla del seu fill Llui?s, l’estimat Llullu de fragilitat rotunda. I, per efecte mirall, parla de la Clara. En el funeral de la nena, no pot evitar de pensar que tard o d’hora li tocara? passar pel mateix tra?ngol que passen avui l’Oriol i la Dolors, el pitjor de tots els tra?ngols que es fan i es desfan: haver d’enterrar un fill. “La Dolors potser ja sap que acabara? transcrivint el dolor que ara sent en unes narracions esple?ndides, o potser ni
ho sospita, encara”. Corro a rellegir aquelles narracions. En recordo sobretot una, titulada “La bossa”, i sobretot un detall: una cremallera encallada.
Taula reservada (Angle Editorial, 2006). La Dolors parla de la Clara. “La mirem en aquell moment trist i congelat i llavors passa allo? que creus que nome?s pot passar en la ficcio? i la cremallera s’encalla”. La cremallera de la bossa blanca on un parell d’operaris han ficat el cos inert de la filla morta. “Volem ser-hi pero? voldri?em no haver-hi de ser”, escriu la mare. La nena te?, tenia, tretze anys. “I mig! Tretze i mig! –matisa la Dolors–. I aquest mig e?s molt important. Aquest mig pot ser tota una vida. Mig any pentinant la mort que la rondava, mig any pensant que no hi haura? dema?. Mig any que ella ha resistit sense queixar-se i que jo no vull regatejar”.
Moments felic?os (Edicions 62, 2008). L’Oriol parla de la Clara, un “prodigi de l’absurd” que un mal dia es va adormir pels segles dels segles. “Que? quedava de tu dins aquella carcassa que s’enduien dos homes com qui no fa el que feien? Que? quedava de tu mentre s’entrebancava la cruel cremallera que et tancava per sempre?”, es pregunta el pare en un poema. En un altre, demana a la filla enyorada: “Saps quants anys d’aquesta vida no donaria per tenir-te viva encara?”. Pero? De?u e?s tan senyor que no juga a canviar cromos. Ara i aqui? l’Oriol nome?s pot custodiar el dolor, per no perdre’l.