Seients reservats
Si algú m’ho expliqués li diria que exagera. Però no, ho he vist amb aquests ullets, la boca oberta i la traveta a punt. […]
Això era en un autobús de Barcelona. Una mare amb dos fills, un al cotxet, l’altre que se li adorm. N’asseu un en un seient lliure, està pel petit que rondina, va i ve, de l’espai de les cadires al seient on l’altre dorm. Una dona, maternal, li ofereix ajuda, i ella l’agraeix. Seu amb el gran a la falda. Quan el del cotxet s’inquieta massa també el pren en braços.
I és llavors que puja un vell i, sense immutar-se, sense consideració, li engega que aquell seient no és per ella, i mira de fer-la fora, i renega, rondina, remuga, perquè la mare, amb els dos fills a sobre, no va de pressa.
L’altra dona, abans maternal, li crida l’alto i el fa avançar autobús enllà, on hi ha no pocs llocs per seure, lliures, desocupats. I ell hi va, de mala gana, remugant i rondinant.
Sort que hi era, aquesta dona. Jo no hauria estat tan amable amb el vell. I quan passa arronso la cama, que distretament havia anat desplaçant fins a deixar mig peu al passadís estret.