Oi?

Una mirada, una rialla, potser només el gest dels dits d’una mà que es pentinen els cabells… […]
De sobte, quan més estable et sents, et planten davant la imatge de la persona que enyores, que ja mai més veuràs. I constates com fa mal aquesta absència. I et demanes, una vegada més, per què ens enganyem dient-nos que el temps tot ho cura.

No, el temps no cura res. En el pitjor dels casos fa oblidar. En d’altres, potser la majoria, només ajuda a poder mirar la ferida oberta.