Oi?

Aquest maig té lloc a la Garriga la novena Primavera Poètica, que hi impulsa Albert Benzekry, i hi han programat per segona vegada l’acte “Poesia el riu”, que posa al mapa de la població el barri de les Roques, a l’altra banda del Congost. […] 

Hi vaig actuar amb Núria Albó, una de les deganes de les nostres lletres, i vam descabdellar-hi, ara tu ara jo, una tria d’obra pròpia de temàtica aproximadament fluvial. Rellegir-se des d’una clau de lectura no prevista dóna sorpreses. Per a mi ho va ser retrobar un poema antic, aparegut a l’Antologia poètica universitària del 1984, i que com qui diu no havia rellegit des d’aleshores, la “Sextina de Llàtzer…”, amb què vaig obrir el meu torn:

SEXTINA DE LLÀTZER, DESCALÇ I SOL, QUAN DE CAMÍ, DESSOTA UN PONT, DESPRÉS DE DORMIR LA FAM, DECIDÍ CUINAR-SE UN XIC DE QUELCOM QUE LA SALIVERA POGUÉS ESTOVAR PER ASSERENAR ELS ESGÜELLS IRATS D’AQUELL SEU BUDELLAM QUE HAVIA D’OBLIDAR, ARA SÍ, ARA TAMBÉ, SI ET PLAU PER FORÇA

No m’asseuré, les mans sobre la taula!
El ventre és buit i no tinc ni una poma
per esmorzar. Dels ous només la closca
farfollejant en la brossa amb un mànec
he replegat. Si venia una vaca
prop del meu pont… En delejo la cua.

Prou de laments! Surto a cercar la cua
que en el tupí que avui em fa de taula
ha de bullir. Si enlloc no hi ha cap vaca
tant se valdrà; la raba d’una poma
farà prou suc. Si no la puc, el mànec
escaldaré, tot remenant la closca.

Per tant, no em moc, que ja la tinc, la closca.
Alço el perol. Carat! Veig una cua
de llangardaix. No caldrà, doncs, que el mànec
esperi el bull. Enfonso al riu la taula.
Si per atzar una petita poma
topa amb el pot… Sento bramuls de vaca.

Ho deixo tot. He de caçar la vaca.
Jeu sobre un prat. Cop de roc a la closca
li etzibo, llest. Si l’ull és una poma
sóc Guillem Tell! S’alça d’un bot, la cua
tesa, i em fot cop de banyam. S’entaula
quin breu combat. Si fos a prop d’un mànec!

En aterrar, sota el meu pont, el mànec
m’escampa el seny. Maleeixo la vaca.
Ho aplego tot i en va cerco la taula.
És riu avall! Foll, trepitjo la closca
i, amb poca sort, l’esmicolo, i la cua.
I tant plorar pel fruit promès, la poma!

Desesperat, somnio aquella poma.
Reprenc el nord, a la mà dreta el mànec.
Si aquest camí té caps jo en só la cua.
Encara veig, al lluny, com dorm la vaca.
Adolorit, em palpo de la closca
el trenc obert. Demà cercaré taula.

Ja no tinc res: ni taula, ni la cua;
la closca, coi, xafada quan la vaca…
El mànec, prou. I un gran desig de poma.

(La imatge és de Stefano Puddu.)