Oi?

Des de sempre, una de les imatges que associem a Holanda són els molins de vent, aquelles edificacions amb forma de tetera i unes aspes al capdamunt que giren harmòniques per pouar l’aigua que circula sense força pel país baix i pla.
[…]

Hi vaig ser fa prop de trenta anys i és una de les inevitables estampes que en conservava. Ara hi he tornat i els molins continuen marcant el relleu de les dunes, els pòlders, arreu. Però ja no són aquelles imatges de fa dos o tres segles, sinó modernes torres, altíssimes, esveltes, amb dues o tres hèlixs, que criden l’atenció aquí i allà, soles o en grup, dreçant-se majestuoses per aprofitar la força del vent.

L’home no ha deixat de modificar el paisatge dels Països Baixos, i el turista té la impressió que ho fa aconseguint un notable equilibri entre les imatges velles i els nous paisatges. Perquè cal admetre, i em sap greu per als pretesos ecologistes que es neguitegen quan es projecten parcs eòlics a casa nostra, que els moderns generadors, situats en terra plana o a la cresta d’una carena, són d’una bellesa impertorbable.