Mestissatge
Per poc que hagis tractat argentins, aviat en resumiries el caràcter dient que són fills d’italians que parlen espanyol. […]
Si hi convius una mica, tens la impressió que s’esforcen per amagar l’indi que els surt sempre en algun al·lel. Pobre de tu que ho insinuïs: una cosa és que ho diguin ells mateixos ?consideren que és la "bíblia porteña" l’autoretrat que Raúl Scalabrini va fer a El hombre que está solo y espera? i tota una altra que ho faci el forani. No els agrada admetre’n la possibilitat, doncs, i encara els fa menys gràcia que els vegis tan francesos com també són.
Això, les arrels republicanes, és potser el que més me n’ha cridat l’atenció. Hi són. En el traçat de Buenos Aires, per exemple, concebut a mig XIX. En els antics cafès d’anomenada. En el tango, és clar. I en l’ús dels símbols: diuen, per exemple, que quan van proclamar la independència del regne d’Espanya, el 25 de maig del 1810, van arrencar a cantar "La marsellesa".
I en l’omnipresència de la bandera. Que hissen i arrien cada dia amb solemnitat a la Plaza de Mayo davant la Casa Rosada. I que mantenen, polida i ben dreta fins i tot a la catedral, de bracet amb la del Vaticà, darrere l’altar.