Oi?

Màrius Serra va obtenir el premi Sant Jordi aquest desembre per l’obra Plans de futur, la seva primera incursió en la novel·la d’ençà de la publicació de Quiet, un relat sense ficció que era, jo no en tinc cap dubte, la millor obra de l’autor fins a la data, el 2008. I la més compromesa. ¿On el duria, després, el seu instint narrador? El repte no era fàcil, però Plans de futur hi respon sense complexos, amb senzillesa i des d’una coherència exemplar. Amb una bona novel·la. En parlem amb l’autor al seu estudi, poc abans de Sant Jordi, quan se’n prepara la tercera edició.

El motor aparent de Plans de futur és la vida d’un matemàtic eminent que dóna el nostre país a principis de segle i que desplega la seva activitat sota el franquisme. Diries que és la biografia d’un matemàtic, aquesta novel·la?

M. S. – No: diria que és una novel·la que parteix de la biografia d’un matemàtic. L’ànima de la novel·la i allò que l’emmarca temporalment és la vida de Ferran Sunyer, que va néixer el 1912 i va morir el 1967. Però he partit clarament de la premissa que ja n’existia una biografia canònica d’Antoni Malet, molt ben documentada, que s’ocupava especialment de la dimensió acadèmica de Ferran Sunyer. Per això he volgut posar el focus més en el seu entorn que no estrictament en ell.

Hi ha almenys un moment en la novel·la en què sembla que vols fer notar que estàs parlant d’un matemàtic. És al capítol on reprodueixes algunes cartes entre els dos Ferrans, el Sunyer i el seu cosí, i especialment una carta del Mandelbrojt. Jo he de confessar que no vaig entendre res del que explicava aquella carta. Tu saps de què parles?

M. S. – Podria fingir que sé de què parlo… Una de les qüestions clau en el procés d’escriptura de la novel·la va ser decidir si Ferran Sunyer en seria una de les veus o no. He comptat amb molt bon assessorament de matemàtics d’aquí, especialment de Toni Guillamon i Manuel Castellet, i vaig arribar a la certesa que el meu nivell conceptual en matemàtiques no em permetria capir o parlar-ne amb la naturalitat que exigiria posar-me en el cervell de Ferran Sunyer. I aquest, entre d’altres, va ser un dels motius que va fer-me fixar –com quan t’enamores d’una noia que no et fa cas i acabes fixant-te en l’amiga– en les dues cosines, especialment, i també en la mare. Entre d’altres coses perquè trobava fascinant, fins a identificar-m’hi, el paper d’elles, que eren transcriptores d’una sèrie de conceptes que només grataven. Per això vaig desistir de fer-lo personatge narrador i intentar ficar-me dins el seu cervell, perquè sentia que estaria en fals.

[…]