Rellegeixo Màrius Sampere i em fascina el to solemne de Pandemònium o la dansa del si mateix, un llibre de proses i aforismes aproximadament nietzscheans aparegut el 2008, solemne o potser, també, carregat de la ironia blava que s’amaga rere els seus ulls. […]
Vegeu, si no, el text
El temps
Si, segons que penso, el temps és la línia que enllaça l’entrada i la sortida d’ell mateix, aquesta capiculació, sempre instantània, no descriu cap roda immortal, sinó que garanteix l’acabament continu, fins i tot abans d’imaginar un sol punt de partida. Per tant, el temps podríem definir-lo com la mort que no mor, en el doble sentit de triomf, perquè és perdurable, i de derrota, perquè es manté viva.
Que m’ha fet pensar en un dels primers poemes de Sampere, el segon de L’home i el límit, el llibre amb què es va donar a conèixer l’any 1963 guanyant el Carles Riba, que diu
Pròleg encara
Ha passat el temps.
Nasqué el temps allí mateix
Plorà de les branques
s’estirà per les llavors,
fou, talment,
una abraçada per dintre.
I la lluna,
traient-se un núvol del davant, s’oferí morta
per primera vegada.S’havien fet els camins, les cantonades
dels camins, les pedres tallades pel fred,
la recerca de la font,
el sospìr d’alleujament,
i l’home,
llavicaigut, interrogà: qui som?
a l’embussada orella de la terra.
I va passant el temps. I l’interrogant encara ressona.