El pèndol
A casa hi ha un rellotge de paret, d’aquells que se’n deien rateres. D’un temps ençà, cada vegada que li dono corda es para.
[…]
N’estiro els contrapesos amb compte, comprovo que les cadenes no es belluguen i no destorben el moviment del pèndol, el poso a l’hora. Tot sembla en ordre però al cap d’una estona el pèndol deixa de treballar, perd velocitat i, finalment, s’atura.
Quan me n’adono, el torno a posar a l’hora i dono impuls al pèndol. Immòbil, aguantant la respiració, n’escolto el tic tac. I constato, incrèdul, que és irregular. Si el deixo així, tornarà a aturar-se, indefectiblement.
A la fi descobreixo què cal fer per assegurar el funcionament del pèndol. Girant una mica la caixa cap a la dreta el tic tac recupera la regularitat. I sí, el rellotge aleshores dóna l’hora a dos quarts i en punt, gairebé sense endarrerir-se, almenys fins que cal tornar a donar-li corda.
Però fa tan mal efecte quan el veus de gairell que, en un gest reflex, un o altre l’adrecem ara o després. I es torna a aturar. Bé: l’hauré de despenjar i mirar de girar el rellotge dins la caixa perquè pugui tornar a semblar recte.
Potser és només d’això que es tracta quan una cosa es torça.