Bongos
Diu que les festes de Gràcia han deixat una bona collita de timbalots, requisats als que els baquetejaven amb massa entusiasme. Malauradament des de casa constatem que no n’han requisat prou. […]
Des de les calors del juliol, cada migdia, i el migdia s’allarga, i comença aviat i s’acaba tard, arriben sons de percussió, permanents, constants, ràpids, rítmics. Això sí, amb tanta pràctica els anònims percussors n’han après i ara potser el retruny fa menys mal a l’ànima. O és que ens hi estem acostumant.
El més curiós és que, llegint llegint, un d’aquests migdies llargs saturats de ritme, ensopego aquestes dues frases: "En ciertos tipos de sustitutos acústicos de la comunicación verbal oral, la redundancia alcanza dimensiones fantásticas, como sucede en el lenguaje africano de tambores. Comunicar algo por medio de los tambores exige un número de palabras aproximadamente ocho veces mayor que las que necesitaría la lengua hablada."
Ho explica Walter J. Ong i almenys em suggereix una raó perquè el repic duri sempre tant. Si els anònims repicadors tornessin a ser persones, a més de fer menys soroll perdrien menys temps comunicant-se. El guanyarien, i el guanyaríem, ni que només fos per fer una bona, i plàcida, migdiada.