A cadascú la seva selecció
No calia engegar la tele ni posar la ràdio. Un sol veí -n’hi havia prou amb un, però no era l’únic que la seguia amb entusiasme- compartia amb el veïnat sencer, sense haver-se encomanat a ningú, la seva tensió i la seva alegria. […]
Vinga aahs i oohs i un goool soitari però suficient proclamat als
quatre vents. I després una mena de deliri de petards i càntics i
proclames abans de sortir finalment al carrer i allunyar-se a cops de
clàxon.
L’antologia de cants expressa prou i millor que cap altra disquisició
tot el que m’allunya sense remissió del veí expansiu. Va arrencar amb
el clàssic “Y viva España”, prodigi de sensibilitat. Va seguir amb
aquella elevada invitació a la civilitat que fa: “Alcohol, alcohol,
hemos venido a emborracharnos y el resultado nos da igual.” Ho
arrodonia cridant encara més fort una vegada i una altra, a ritme de
tonada russa, l’afirmació “Yo soy español, español, español”, per si
algú en tenia cap dubte.
Quan la sonsònia aquesta ja ens havia martellejat deu o vint vegades
vaig estar temptat d’exclamar: “Doncs vés-te’n a Espanya.” Ell ja s’hi
sentia. Potser ja hi era?