Com una mena d’obsequi de final de curs, un d’aquests darrers dies del mes de juliol m’han arribat un parell d’exemplars de les Actes del Simposi Internacional Josep Palau i Fabre.
El simposi va començar el 9 de novembre del 2017 però no es va acabar fins als dies 2 i 3 de març del 2018, gràcies a l’efecte del ditxós 155, com recorda Manuel Guerrero en la seva introducció. Vaig intervenir-hi el dia 2, en la sessió celebrada a l’Institut d’Estudis Catalans, al costat d’Àlex Broch i Vicenç Altaió, en una taula d’editors de Palau, on malauradament va faltar Joan Tarrida, que amb ell hauríem fet tot el pòquer.
Hi vaig fer memòria d’una relació entre autor i editor que havia durat deu anys, de la qual, malgrat que van quedar prou coses per fer, em sento molt orgullós, perquè diria que és fora de dubte que va contribuir a fer prendre consciència que Palau, més enllà de la imatge de maudit que arrossegava, potser amb orgull i tot, era un poeta, un narrador i un assagista —també un dramaturg— molt més centrals que no semblava.
Aquí (a partir del minut 1:00:45) es pot seguir la intervenció oral que després, convertida en un breu paper, inclouen aquestes actes del simposi.