No és hora de parlar clar?

Es veu que, en política, dir la veritat és tan difícil. Pactes un govern a la Diputació però no saps com explicar-lo, i t’amagues. O no pactes un govern de coalició i en vas donant excuses de mal pagador. Però aquesta és una altra història: amb la primera ja fem per constatar que cal una altra manera de fer. […]

No és hora de parlar clar?

Jo no em tinc per un hiperventilat. Però això de la Diputació de Barcelona m’ha portat a un punt d’irritació que no em podia imaginar. Tant, que he hagut de fer l’esforç d’asserenar-me abans de preguntar-me’n els motius. I n’he trobat alguns.

M’ha irritat molt, d’una banda, que l’acord premiï el cinisme i la hipocresia d’aquests perdedors de la política catalana que sempre cauen drets. Vull dir el PSC, és clar, la delegació regional del PSOE, aquests que van dient que els catalans tenim un problema i que, si no ens portem bé, amb un 1 seguit de dos 5 tornaran a fer meravelles amb tots nosaltres. Permetre que el PSC presideixi i domini la Diputació altra vegada, després d’haver-ne viscut durant tants anys, i amb tot el que comporta la manera tan opaca com se’n viu, és una regressió comparable a un malson.

M’ha irritat, de l’altra, l’exercici de fariseisme que han estat fent Esquerra i els pedecàters, simulant una negociació que en realitat era evident que no volien, posant-s’hi condicions impossibles de complir, amagant l’ou i alimentant la cerimònia de la confusió, i així fent cada dia més gran la decepció, el desànim. Alguns som tan ingenus que ens vam creure que, després de les eleccions municipals, els partits que han declarat ser independentistes mirarien d’ocupar tantes institucions com fos possible —que així és com, tot i totes les limitacions que té el marc legal vigent, podrem anar posant bases certes per a la república—, i en canvi ens hem trobat que en massa indrets se les furten sense contemplacions, si no és que les cedeixen a uns tercers quedant-hi en minoria per evitar que sigui dels altres, o de tots plegats.

I m’ha irritat sobretot, i encara més, la incapacitat que ha demostrat Junts per Catalunya per explicar les raons del pacte, cosa que fa pensar que, si n’hi havia, potser eren raons inconfessables. Tan inconfessables, què sé jo, com reconèixer que no sabien trobar cap altra manera de garantir el pinso a una colla de funcionaris del partit, vull dir de Convergència, que si no s’haurien quedat a la intempèrie, vaja: havent de buscar de guanyar-se un sou com ho solen haver de fer els ciutadans de peu pla.

Entenguem-nos: a mi no em molesta el pacte, ni que sigui amb els qui es fan dir socialistes, sinó que el pacte no es pugui explicar, que no li puguem veure el sentit o que no hi hagi manera d’entendre què aporta de bo al camí cap a la independència. Perquè de justificacions en nom de l’interès col·lectiu segur que n’hi podria haver unes quantes.

Com ara que, si indefectiblement la presidència havia d’acabar recaient en el PSC, més val que l’independentisme la condicioni d’aquesta manera que no de cap; i llavors començar-la a condicionar en comptes de ser-hi servilment. Com ara que, malgrat tot, s’ha d’obrir espais de diàleg amb els socialistes per explorar els punts de consens i fer-los més difícil que no tenen ara la complicitat amb la repressió. Com ara que d’aquesta manera, a través de càrrecs i assessors, es podran recollir tants diners, els que siguin, una part substanciosa dels quals, un cop descomptats els sous raonables, seran destinats a la caixa de solidaritat amb els presos i els exiliats.

O com ara que ja és hora de tornar a Esquerra les bufetades que ha etzibat a Junts de la investidura fallida del president Puigdemont ençà, si no des d’abans. Fins i tot això s’hauria entès. Perquè si es parla clar no costa que t’entenguin. Després, cadascú ja decidirà com entomar-ho, i no només quan torni a ser hora de votar. Jo, per exemple, començo per lamentar que uns i altres siguin tan mesquins, tan sectaris i tan antics, que no estiguin desaprofitant cap ocasió per fer bona la profecia d’aquella hiena de la política espanyola, el president Aznar, de tan infausta memòria.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*