Niça, una petita Barcelona

Ahir es va incorporar a la sèrie “Ciutats passejades” que Vilaweb publica aquest estiu una meva evocació de Niça. Hi vam ser fa quatre anys, pel pont de l’1 de maig, abans que els atemptats la convertissin en una altra icona de la resistència d’Europa a la barbàrie. Hi vam passejar sense pressa, sobretot pel barri vell i per Cimiez, com a mi m’agrada, amb els ulls i tots els sentits oberts, d’una banda, i una guia mínima —en aquest cas la de National Geographic per a turisme de cap de setmana— per ajudar a donar context i a topobiografiar el que veus, a fer que la visita sigui mínimament informada. Quatre anys després, aquesta és l’evocació d’aquella escapada. (Una observació: en la versió publicada a Vilaweb diversos topònims, la majoria menors, apareixen en occità. Publico aquí el text original, on utilitzava el francès i l’occità tal ens els vam trobar al carrer.) (Una segona observació: il·lustro el post amb les dues plaques a què fa referència el text, que em sembla que s’ho valen.) […]

Niça, una petita Barcelona

Em sembla que l’imaginari col·lectiu encara situa Niça a la Costa Blava, on efectivament és, com una parada a mig camí entre Canes i Mònaco. És un dels indrets on probablement va néixer el turisme, fa més d’un segle i mig, dos encara no. Aquell turisme fet de dames victorianes i lords adinerats a la cacera del sol i la llum del Mediterrani, entre els quals es podia trobar l’emperadriu de Rússia o la reina d’Holanda. És el turisme que va donar nom a la llarga Promenade des Anglais, construïda a partir del 1822, que delimita la badia que s’estén tot al sud de la ciutat, per on se sol entrar quan véns de l’aeroport, avui inevitablement associada a l’atemptat que ens torna sempre al cap quan parlem de Niça.

Niça és una ciutat de cap de setmana. Hi dorms dues nits i ja te l’has feta teva. Perquè hi has vist prou coses per saber que hi voldràs tornar. Em sona haver llegit en alguna banda que se’n parla com d’una petita Barcelona. O potser és així com en resumia jo mateix la descoberta, en arribar-ne, una primavera de fa tres o quatre anys, després d’haver-hi fet algunes passejades.

Les platges i la Promenade des Anglais

L’aeroport de Niça està situat a l’extrem sud de la Baie des Anges, on comença la Promenade des Anglais. L’autobús que et porta a la vila travessa de cap a cap aquesta avinguda, on van alternant ara casetes de dues plantes i blocs de quatre o sis pisos d’aire modernista o neoclàssic, com n’hi ha tants als nostres eixamples, ara torretes modernistes i altres blocs fins i tot més alts, com els de les façanes marítimes dels nostres pobles dels anys setanta ençà.

A mesura que ens acostem al centre es multipliquen els hotels a mà esquerra. N’hi ha molts de nom i d’aspecte luxós: no és perquè sí que de l’àrea comercial que s’obre darrere seu en diuen Carré d’Or. És imponent el Palais de la Méditerranée, construït el 1929 pel milionari nord-americà Frank Jay Gould, un edifici modernista avui amb molt de vidre cobrint les grans arcades de la façana i un casino a la planta baixa. Però encara és més cèlebre el Negresco, obert el 1913 per un hoteler romanès, un edifici d’Edouard Niermans del qual les guies destaquen la gran lluerna de 600m2, que alguns atribueixen a Gustave Eiffel; Cocteau n’elogiava la façana, tan característica —va escriure— “d’aquella època que els edificis, com les dones, es feien fer la permanent”.

Una mica abans d’aquests hotels segur que ens ha cridat l’atenció, al número 65 de la Promenade des Anglais, el palauet d’una planta, modest però vistós, construït el 1930 per acollir el Centre Universitaire Méditerranéen. Paul Valéry, que en va ser el primer administrador, el va concebre com un projecte per fer realitat, en paraules d’ell mateix, “la política de l’esperit”. Avui és un centre cultural amb el despatx-biblioteca del poeta museïtzat.

A mà dreta, mentrestant, pot semblar inacabable la seqüència de platges, que s’estenen fins al centre i que sovint prenen nom de l’hotel més pròxim: Carras, Régence, Miami, Bambou, Florida, Voilier, Neptune, Hi Beach, Blue Beach, Sporting, Ludo, Ruhl, Galion, Centenaire, Beau Rivage, Opéra, Castel. Ja al segle XIX, la Promenade des Anglais i les platges de Niça van esdevenir un veritable tòpic cultural de la mà de pintors com Delacroix, Monet, Renoir o Picasso i d’escriptors com Balzac, Flaubert, Maupassant, Baudelaire o Louise Colet.

Vieux Nice

A l’extrem nord de la badia, en l’espai que delimiten vora mar la llera del riu Paillon i el turó del Castell, s’estén la Vieux Nice, que trobo que recorda el barri de la Ribera de Barcelona. La ciutat vella neix el XIII-XIV, però canvia d’aspecte cap al XVI-XVII, quan els ciutadans deixen la ciutadella del turó i hi baixen a viure. Niça va ser terra de frontera fins a la segona meitat del XIX: abans, havia format part de la Corona d’Aragó, després alternadament de Savoia i de França entre el XIV i el XIX. El 1814 va passar al Piemont i el 1860 esdevé definitivament francesa.

Passegeu-hi sense pressa, badant entre edificis amb ressons d’antany —com l’antic senat, la capella del Sant Sudari, la casa d’Adam i Eva, l’església de Santa Rita o el Palais Rusca i la seva torre del rellotge— i la viva activitat comercial. Hi trobareu l’Opèra, amb vistoses columnes rosa, reconstruïda el 1884 per Garnier després que el 1881 cremés durant l’estrena de Lucia di Lamermoor. O l’Hotel Beau Rivage, on van fer estada Nietzsche o Txèkhov, i també Matisse quan va arribar a la ciutat. O el Palais de la Préfecture, construït el XVII per als ducs de Savoia i des del 1860 seu de la prefectura regional. O la Chapelle de la Miséricorde, de la confraria laica dels penitents negres, considerada l’edifici barroc més espectacular de Niça. O la Loggia Communale, del 1574, on hi ha exposades a peu de carrer escultures recuperades d’edificis antics.

Per l’extrem nord us cridarà l’atenció la Place Garibaldi, construïda entre 1782 i 1792 pel rei Víctor Amadeu III de Sardenya, a la qual anys a venir se li va posar el nom de l’heroi italià, fill de Niça. O, al centre, la Place du Rossetti, carregada de flors als balcons i a les terrasses dels cafès, on hi ha la catedral de Sainte Réparate, del XVII, inspirada en la basílica de Sant Pere: la santa és la patrona de la ciutat i es diu que el cos d’aquesta màrtir, decapitada a Palestina als quinze anys, va arribar a Niça en una barca conduïda per dos àngels, que han donat nom a la badia. Tocant a mar sembla obligada la visita al Cours Saleya, que alguns dies és mercat de verdura i flors i d’altres també encants, vora un extrem del qual es conserven algunes cases de pescadors.

A la ciutat vella de Niça floreix el comerç de llarga tradició o d’artesania, aquell que a Barcelona ja gairebé no es pot trobar, tot i que també fa la delícia dels turistes: les botigues d’oli (Alziari), d’espècies (Girofle et Cannelle), de xocolata i fruita confitada (Maison Auer), la vinateria (Caves Caprioglio), la cistelleria (Le Palais d’Osier) i especialment, tan fora d’època com sembla, la casa de paraigües i bastons Ombrelles Bestagno.

La Colline du Château i el port

La Colline du Château ofereix una vista de revista sobre la badia i el seguit de platges que es perden enllà. El turó, com una petita muntanya de Montjuïc, convida a la passejada per un seguit de camins plens de racons romàntics on seure, on contemplar les vistes, on amagar-se fins a perdre’s, com la cascada construïda sobre les traces de l’antiga torre de l’homenatge o el nou amfiteatre. S’hi pot accedir des dels antics cementiris catòlic, protestant i jueu, a un extrem, i anar fent camí ascendint fins a les desendreçades ruïnes de la catedral romànica i el barri medieval al centre.

Si voleu anar des de la ciutat vella fins al port, costejareu la Colline pel Quai Rauba Capeu, “roba barrets” en provençal niçard, potser per referència a la marinada que hi deu bufar tot sovint. Des dels miradors de la vorera que dóna a la costa podeu deixar que la vista es perdi mar enllà. Al vessant de la muntanya trobareu l’hotel Suisse, on una placa recorda l’estada de Joyce l’octubre del 1922: diu que hi va començar a escriure el Finnegans Wake. Un trosset més enllà hi ha la Tour Bellanda, una falsa torre defensiva circular reconstruïda al XIX, on el 1844 es va allotjar Berlioz. Una placa hi recorda els versos occitans del poeta Joseph-Rosalinde Rancher (1785-1843): “Eternel monument don la pousterità | Graverà dei Nissart l’amour, la fedeltà. | Es achi, qu’un momen, se contemplan l’istoria, | De Nissa admireren lou courage e la gloria”. Encara més endins hi ha el monument en record dels 4.000 niçards morts a la Gran Guerra.

Quan feu el tomb al turó ja sou al Quai Lunel, un dels tres que encerclen el port. A la banda de muntanya hi ha el mercat de les puces. A la de mar hi trobareu primer els punts d’embarcació de les línies regulars i a continuació el moll dels iots menys modestos que us pugueu imaginar, que contrasten amb les barques dels pescadors amarrades al Quai des Docks, que hi està oposat. El Quai Cassini, que els uneix, tanca la Place Île de Beauté, on hi ha l’accés principal a l’església de Nôtre Dame du Port. Als carrerons que l’envolten hi devia haver hagut nombroses tavernes. Avui hi trobareu una llar del mariner amb aspecte de centre d’atenció social, on ronden a tothora veritables llops de mar carregats d’anys i de xacres.

L’antiga llera de la Paillon

Com el llit del Túria a València, l’antiga llera del riu Paillon ha estat en part ajardinada i en part coberta per equipaments sobretot culturals. Però queden algunes traces de la relació de Niça amb el riu. A la ciutat vella, en una raconada de la Rue François Gallo, una escala coberta entre edificis permetia baixar-hi directament. Avui du el nom de Porte Fausse i allotja una escultura de Sarkis en commemoració de l’arribada del tramvia: de fet, tot el recorregut del tramvia ha estat concebut com una mena de galeria d’art a l’aire lliure, amb una quinzena d’obres d’artistes internacionals tot al llarg dels nou quilòmetres de trajecte. I és que Niça es reivindica no només ciutat d’artistes sinó d’una manera ben activa ciutat d’art.

Podem remuntar la llera del Paillon des de la desembocadura. El primer que hi trobem són els jardins d’Albert 1r, uns jardins d’esbarjo de finals del XIX, amb un quiosc per a audicions de música i l’anomenat Théâtre de Verdure. A la plaça Masséna sorprenen els homes de Jaume Plensa que coronen un reguitzell d’aparents fanals: és la instal·lació Conversation à Nice, amb set figures de resina a la gatzoneta sobre columnes d’alumini que simbolitzen el diàleg entre els continents.

Després de l’extens parc de la Promenade de Paillon arribem al passeig de les escultures —on destaca una obra de Calder—, que ens conduirà al Museu d’Art Modern i d’Art Contemporani. La visita al MAMAC dóna contingut a aquella vocació de ciutat d’art de què Niça presumeix. Les vistes des del complex de terrasses del terrat s´ho valen. Paillon amunt, sobre l’antiga llera del riu trobem encara la Bibliothèque Louis Nucéra (amb les oficines dins l’espectacular Tête Carrée), el Palais des Congrès i el complex Acropolis.

Cimiez, Chagall i Matisse

Els dos artistes principals de què Niça fa memòria són els pintors Chagall i Matisse. Visitar-ne els museus també és un pretext per passejar pel barri de Cimiez, travessat per un ample boulevard serpentejant que recorda les avingudes de Pedralbes.

A la part baixa del boulevard trobeu el museu Marc Chagall, allotjat dins un edifici (amb l’aire de la Fundació Miró) construït per André Hermant, deixeble de Le Corbusier. Les dues sales principals mostren obra de gran format i temes bíblics: una sèrie de dotze quadres sobre el Gènesi i l’Èxode i una sèrie de cinc més sobre els Càntics. Els jardins d’Henri Fish conviden a fer-hi un mos abans de recórrer el Boulevard Cimiez amunt.

Tot al llarg de l’avinguda veureu hotels, vil·les i palaces envoltats de jardins. Potser el més espctacular és el majestuós Hôtel Excelsior Regina, construït el 1896 per allotjar-hi la reina Victòria I. Es veu que va visitar Niça un parell o tres de vegades sota el pseudònim de Lady Balmoral. Però va necessitar més de setanta cambres per allotjar el seu sèquit, o sigui que em costa d’entendre aquesta manera de viatjar d’incògnit. Després del crac del 29 s’hi van fer apartaments, en dos dels quals es va instal·lar Matisse els darrers anys.

Una mica més amunt, una vil·la del XVII acull el museu d’Henri Matisse, la tercera col·lecció en nombre d’obres que li és dedicada a França. Hi destaca la sèrie d’estudis per a La Danse. Rere la vil·la hi ha el complex arqueològic del Parc des Arènes de Cimiez, amb restes de l’amfiteatre, les termes i les muralles de la ciutat romana de Cemenelum, del segle IdC. Al costat, val la pena recórrer els jardins del monestir franciscà de Cimiez i descobrir-ne al cementiri les tombes d’aristòcrates anglesos i russos, la del pintor Dufy o la de Matisse i la seva dona.

Des d’un extrem del jardí es pot baixar per un seguit d’escales i de rampes, travessant un barri que té l’aire del del Coll, fins al Boulevard Pasteur i la llera del Paillon, per on en un tres i no res us plantareu al centre de Niça.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*