La ignorància del rei

El mail obert d’aquesta setmana s’explica sol: això que els reis siguin ventrílocs del govern de torn els posa en situacions que per a la majoria de mortals serien més que incòmodes, inassumibles, inacceptables. Haver de dir segons quina bestiesa posant cara seriosa i com si allò anés a missa i amb ceptre i tot… Deu ser que la sang blava immunitza davant aquesta mena de sentiments i complexos. […]

La ignorància del rei

Diu que no fa gaire el rei va deixar anar unes paraules carregades d’advertiment a la cara del president Mas. Això era a Barcelona, dies després de la primera recepció del president per part del rei —en què es veu que es va sorprendre que Artur Mas no s’estovés, si hem de fer cas de la indiscreció oficial del president de l’autonomia de Cantàbria, indiscreció que devia ser promoguda per la mateixa casa reial, vist el silenci amb què l’han rebuda—, i diu que va ser en un acte de final de curs de la nova promoció de jutges.

Busco les paraules del nou rei Felip i les cito tal com les reprodueix algun diari de Madrid: ‘El respeto a la Ley nunca ha sido ni es ni debe ser un simple trámite, una mera formalidad, una alternativa’; i així tan en abstracte costaria de discutir-ho. Si no fos que a continuació va deixar anar: ‘En su raíz más profunda, respetar la ley es la fuente de legitimidad y la exigencia ineludible para una convivencia democrática en paz y libertad.’ I ja hi som: diu que la llei és la condició de la convivència i de la democràcia. Doncs que llegeixi una micona més, el rei.

Si parléssim d’un esport de pilota o d’un joc de taula, diríem que les lleis delimiten formalment el terreny de joc i regulen els moviments, les accions, que els jugadors hi poden fer. Si, per aquelles coses, sorgeix un moviment o una acció no prevista i, per tant, no regulada, els jugadors podran fer-la mentre no entri en contradicció amb alguna de les normes preexistents o generi un conflicte nou. I quan és el cas que sigui així, molt probablement caldrà reinterpretar la norma o ajustar-la per encabir, i regular, el nou moviment.

Què vull dir? Que ni en el joc de cartes més elemental la norma no és, en ella mateixa, paraula sagrada establerta des de la nit ancestral i fins a la fi dels temps. No, és un ordenament pràctic que val mentre funciona i es corregeix quan, per la raó que sigui, resulta insuficient.

Però no, segons el rei, o qui sigui que li escriu aquestes coses, la llei legitima la convivència democràtica. I, com sempre, embolica que fa fort. Vejam, l’ordre dels factors sovint altera el producte. Perquè, si de debò ens creiem la democràcia, és a dir, l’autoritat del poble, la cosa va exactament a la inversa. És per regular i protegir la convivència que ens dotem de lleis. I és per això mateix que tenim el deure de discutir-les, corregir-les o canviar-les quan ja no serveixen per a promoure, continuo glossant els mots majestàtics, la pau i la llibertat. Que és on som.

Perquè, ara com ara, i sense entrar en detalls, l’ordenament jurídic espanyol, la llei, ja no és per a nosaltres, els catalans, el conjunt de normes que delimita el terreny de joc i regula els moviments i les accions que hi són possibles, sinó, cada dia més, una gàbia. El cadenat que tanca la gàbia que és Espanya, aquesta Espanya on no cabem essent com som, sentint-nos com ens sentim, necessitant el que necessitem per continuar treballant, existint, essent.

Si el rei no ho veu, deu ser que és molt ignorant. I potser això no hauria de sorprendre, si fos el cas que entén, com defensaven els monàrquics pre-moderns, que el dret de successió és previ a l’ordenament jurídic i emana sense discussió d’alguna instància sagrada. Ara, també podria ser que no, que ell ja fos modern, i que no fos per ignorància, que va dir el que va dir. I aleshores les seves paraules serien molt més greus.

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*