S’ha acabat el temps del diàleg… que mai no ha existit

Dilluns vaig arrencar la setmana publicant un altre mail obert a Vilaweb, i divendres la tanco reproduint-lo també al bloc. Han passat cinc dies i, encara que sembli impossible, diria que aquesta vegada encara no s’ha fet vell… L’article ha tingut algun ressò imprevist, com aquesta glossa de Joan A. Forès, o una piulada del tot incomprensible si no es visita el perfil de la piulaire[…]

S’ha acabat el temps del diàleg… que mai no ha existit

Ens costa molt entendre l’actitud tancada, suïcida fins i tot des del punt de vista dels que deuen ser els seus interessos –cerril, em sembla que en dirien ells–, de l’estat espanyol i les seves institucions. Durant molts mesos hem intentat explicar-nos-la dient que a la qüestió que es plantejava des de Catalunya, una qüestió política, ells només estaven disposats a oposar-hi raons jurídiques. I això ha estat cert fins ara, i segurament no deixarà de ser-ho les setmanes que vindran. Però per què? Per què s’entesten a convertir el conflicte polític en un cul-de-sac jurídic? Em sembla que n’he trobat la raó, i ho dic amb tota la modèstia i sense alegria: perquè en realitat, per a ells, la discussió és, simplement, metafísica. Sense ironia: perquè senten Espanya com una “unidad de destino en lo universal”. Anterior a la història. Inevitable i insubstituïble. I per tant no els cap al cap la possibilitat que sigui una altra cosa que el que entenen que és.

Si això és així, deu tenir sentit que el president del seu govern, el senyor Rajoy, vagi titllant el president Mas i tots nosaltres d’antidemòcrates. Perquè, des de les essències metafísiques, hi ha coses que no són discutibles. La llei, per exemple, s’assembla prou a un dogma de fe. No entenen que la voluntat dels ciutadans sigui anterior a la llei, ni que és precisament això, la capacitat dels ciutadans de modificar les lleis, a través de l’elecció dels seus representants, o fins i tot de la resistència fins a la desobediència civil quan amb això no n’hi ha prou, el que defineix la democràcia.

Per això dic, si això és així, i cada vegada que obren la boca –aquest cap de setmana mateix el senyor Rajoy, amb lapsus linguae inclòs– sembla que ho sigui, que el diàleg amb les institucions estatals espanyoles i els qui les encarnen no té futur. Que se n’ha acabat el temps. Que, de fet, mai no ha estat un diàleg possible. Que no cal que hi dediquem més energia.

Ara és l’hora, com entenc que es va escenificar en la reunió de divendres, com vam veure majestuosament representat dissabte en la trobada d’alcaldes amb el president Mas, que caminem decididament cap al gest de l’emancipació final. Emancipats ja, de fet –com molts ens en sentim–, políticament, sentimentalment, jurídicament i tot. Ara és l’hora de plantar cara. Sense violència de cap mena, sinó amb el somriure de la il·lusió i la cortesia del que se sent emparat per la raó. Que la tenim.

A hores d’ara no sé si el 9-N votarem o no votarem. Però estic del tot segur que el camí que hem fet fins avui ja no té marxa enrere i que, sigui el dia 9 o el dia que sigui que votem, proclamarem la nostra llibertat i la nostra independència amb serenitat i la mirada posada en el futur. Si res no canvia molt, el gest desembocarà per força en una declaració unilateral d’independència. Però la farem amb la mà estesa, fins i tot, a les institucions de l’estat espanyol que aleshores, potser, finalment, s’adonaran que cal seure a parlar d’alguna cosa. I si no, ja s’ho faran. Quan necessitin res, si l’orgull els ho permet, que truquin a la porta.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*