ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Per mi dos dels directors més interessants del cinema estatunidenc contemporani són Woddy Allen i Clint Eastwood. El primer és un abanderat dels Partit Demòcrata, mentre que Eastwood ha arribat a ser batlle del seu poble pel Partit Republicà. Allen en les seves pel.lícules retrata una vegada el progre que ell mateix és i fa una sàtira social que sovint és més tendra que no pas sarcàstica. Per la seva banda Eastwood també fa una crítica social però la fa des de la reacció i te moltíssima més mala llet: les pel.lícules de Harry el Brut, el policía que no creu en els procediments judicials, ni en els polítics, ni en els policies n’és un bon exemple.

Però Eastwood és tant, tant bo que contemplat des del papanitisme europeu sovint ens arriba a semblar un cineasta d’esquerres. Perquè a Europa no s’entén que un conservador pugui ser crític amb la seva societat. Mentre que la visió de Easwood és justament la contrària: parteix de la base que a partir d’un cert moment de la història la societat nordamericana s’ha començat a corrompre. Per tant, per a ell, per tal que la societat torni a rutllar d’una manera adeqüada el que cal és fer marxa enrera i retornar als valors dels seus pares i els seus avis. Aquí algú ha dit que els valors d’Eastwood són llibertaris. Ha ha ha ha….No han entès –o no han volgut entendre- res.

El primer que s’ha de dir de “Poder absolut” és que és una pel.lícula brillantíssima. Una pel.lícula amb un guió brillantíssim. Interpretada amb un talent enorme. Amb una fotografia més que notable i amb tots els ets i els uts per a ser considerada una gran obra d’art. I és que els grans artistes sempre ens recorden el mateix: que la forma per a ells és essencial, que el missatge que ells ens volen donar –o no- ve després. Per això des de postures polítiques diferents i estils gairebé contraris Allen i Easwood són clàssics. Perquè formalment tenen una exigència absoluta. Treballen fins el matís més petit.

Dit això, què diantre ens vol dir Eastwood amb aquesta pel.lícula? D’una banda hi ha un lladre que resulta ser una bona persona preocupada pel seu país i per la justícia i per una altra banda resulta que hi ha ni més ni menys que el president dels USA que és un cínic, un aprofitat, un violador i un assassí i tota la camarilla que el defensen més enllà del bé i del mal. El bon lladre –que és complica la vida al veure el cinisme del president- resulta ser més patriota que aquell que pel seu càrrec se suposa que ha de ser el més patriota dels ciutadans.

Ens vol advertir Eastwood contra les excesives prerrogatives dels qui ostenten el poder polític que poden fer i desfer sense que nosaltres ens en adonem i els poguem arribar a jutjar? No sé. En tot cas els USA són un país en el que diversos dels seus presidents han estat jutjats públicament. Podem pensar en l’afer de Clinton i Monica Lewinski. I fins i tot tenen presidents destituïts, com Richard Nixon.

Honestament jo no penso que els presidents estatunidencs estiguin poc controlats.  Allà –a diferència del que passa aquí- existeix una divisió de poders seriosa i el president sap que segons en que faci es toparà amb un poder judicial i un poder legislatiu independents i, per una altra banda, amb una premsa poderosa i lliure. Comparar la situació, per exemple, del president dels USA amb el rei Juan Carlos ens hauria de fer la cara de vergonya perquè certament aquí sí que, constitució en mà, Juan Carlos faci el que faci no pot ser jutjat.

Jo sóc més crític amb altres aspectes de la política estatunidenca com per exemple Gualtánamo o el poc respecte que sovint mostren les tropes yanquis escampades arreu del món. I si bé els exèrcits sempre arreu han abusat del seu poder (cosa que no vol dir que s’hagi d’evitar que ho facin ), Guantánamo és un atemptat contra la història dels USA, una de les coses que Eastwood com a bon reaccionari hauria de voler eliminar.

En el fons sembla que la postura d’Eastwood sigui de mirar amb desconfiança tot allò que sigui un poder públic, com si les administracions haguessin de quedar reduïdes al mínim indispensable i l’únic defensable fos l’individu i els seus drets. En aquest punt Clint Easwood seria un anarquista de dretes, és a dir un liberal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!