ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

La crisi apreta. Hi ha cada vegada més gent en situació precària i més gent en situació desesperada. I moltíssima gent que te por de tenir una situació precària o desesperada. A gairebé tothom li han baixat els ingresos i li han pujat els impostos, es a dir, ha baixat el nivell de vida de la població. I la sortida del túnel encara no es veu ni a curt ni a mig termini.

Per això molta gent s’agafa a un ferro roent. És comprensible. Si estàs a punt d’ofegar-te qualsevol rai et dona una esperança de vida millor que la mort segura. Però potser els polítics més que seguir la pressió de la gent desesperada haurien d’aprofitar l’oportunitat que tenim al davant per millorar el país.

No s’hi val voler convertir Catalunya en un immens casino. El joc en ell mateix és dolent i tot el que acompanya al joc encara és pitjor. Qui vulgui vendre el contrari directament menteix i mira d’aprofitar-se’n. Si a això hi afegim les condicions que demanen els americans per instalar-se a aquí la cosa és encara més delirant. Però em sorprén que no surti ningú de CiU a dir que no ens interessa aquest model de país. Com fa anys em va sorpendre que la Generalitat muntés una loteria pròpia. La Catalunya ideal que volem els catalanistes ha d’intentar fugir de tot això.

Perquè no s’hi val a fer el que fa el conseller Felip Puig – per a qui sento un gran afecte personal i una gran admiració política – que retreu l’ajuntament que es vol dedicar a plantar marihuana que aquest sigui el model de desenvolupament que el batlle proposa pel poble i, en canvi, el seu govern des de la Generalitat propugni l’immens puticlub –en el sentit més ampli de la paraula- que seria l’Eurovegas. No home no: si no volem puticlubs petits encara menys volem puticlubs grans.

No és tracta de ser purità. Si més no jo crec que no en sóc. Tampoc no es tracte de caure en l’ingenuitat de voler desterrar el vici del país. Simplement és tracta de no voler que a Catalunya és propagui un tipus d’economia que no ens convé en cap aspecte. Perquè, en definitiva, els principals jugadors de l’Eurovegas seran catalans i els principals beneficiaris ianquis i també seràn catalans els principals consumidors de la marihuana conreada aquí. I en els dos casos ens trobem en allò que deia ma mare de fer un pa com unes hòsties, es a dir, de fer un negoci en el que hi perdríem bous i esquelles. Perquè hi guanyaríen els ianquis i perquè els drogadictes de casa nostra generen importantíssimes despeses sanitàries.

Una cosa que em sap greu constatar en les discussions públiques d’aquestes merdoses activitats que ens proposen és l’incoherència dels uns i dels altres. CiU és favorable al joc (?) però no a la marihuana; els antisistema són favorables a la marihuana però no al joc. Voleu dir que la majoria de la població catalana no és prou sensata i sana per estar rotundament en contra de les dues coses? Cada vegada és més urgent la democràcia directa perquè no és només que els polítics ens representin poc, és que a vegades sembla que ens vulguin fotre malbé el país. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!