ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

En la dilatada carrera judicial de Baltasar Garzón hi ha hagut moltes actuacions i ressolucions que no s’han entès.  Malgrat això no és fins ara que li comencen a caure els pals i ara li cauen tots de cop. Es evident que més enllà de la seva responsabilitat jurídica hi ha una voluntat de linxament d’aquest jutge pel poder judicial, el poder polític i els mitjans de comunicació. Es nota que Garzón va ser molt hàbil a l’hora de guanyar-se enemics poderosos i poc hàbil a l’hora de guanyar-se amics que li poguèssin servir de contrapès si venien maldades. I quan les maldades han vingut el suport que ha tingut ha estat marginal i en tot cas insuficient per tal de poder parar la seva caiguda.

Una de les proves d’aquest acarnissament del poder judicial és la forma com s’ha redactat aquesta sentència. Es tracta d’una sentència absolutòria que insisteix una i mil vegades en que Garzón és culpable però que el delicte ha prescrit.

Com que Garzón ja ha acabat pràcticament la seva carrera judicial a l’haver estat comdemnat a 11 anys d’inhabilitació, materialment és irrellevant que se’l comdeni o no. L’únic que pot intentar salvar Garzón és el seu honor. Però no li deixe’n salvar: la sentència diu que si bé el delicte està prescrit, Garzón és culpable i, per tant, que si els demandants no haguèssin trigat tant a denunciar, Garzón hauria rebut la seva segona sentència condenatòria. O sigui una condena moral contra Garzón en tota regla.

És correcte que els tribunals entrin a jutjar aquelles denúncies que estan prescrites, es a dir, aquelles que només podràn tenir una sentència absolutòria ? La doctrina jurídica està dividida. Hi ha juristes que diuen que no cal que es jutgi el que no es pot penalitzar. Jo no ho veig així –i encara menys en els casos de persones que ocupen càrrecs públics – perquè és bo que la ciutadania sàpiga a què atenir-se respecte de l’actuació d’un càrrec públic. Es a dir, em sembla poc seriós i poc transparent que una persona culpable pugui amparar-se en el pas del temps per tal d’ocultar davant tothom les malifetes. Una cosa és que no se’l pugui comdemnar penalment i una altra cosa és que no se’l pugui condemnar moralment. Moralment des d’una perspectiva jurídica, quedi clar. Perquè de Dret parlem.

Si oblidant-nos de la prescripció entrem a analitzar si en aquest segon cas Garzón ha prevaricat o no, hem d’admetre que sembla que sí. Garzón – a banda que és molt coneguda per tothom la seva condició de jutge- va utilitzar papers on constava el seu nom i que formava part de l’Audiència Nacional per tal de demanar subvencions a tercers per tal de fer un viatge d’estudis als USA. Val a dir que per aquests mateixos fets va demanar una subvenció al govern espanyol i que entre unes coses i unes altres estem parlant d’unes subvencions d’un mil.lió trescents mil euros (1.300.000 €), quantitat que és més que important.

Es evident que els particulars a qui va demanar la subvenció – el Banc de Santander – fàcilment podia resultar imputat en un delicte que a ell li toquès instruir amb la qual cosa la defensa de Garzón és torna a fer molt difícil.

Diu l’article 422 del codi penal espanyol:

“L’autoritat o funcionari públic que, en profit propi o d’un tercer, admetés, per si o per personainterposada, un obsequi o regal que li ofereixi en consideració al seu càrrec o funció, incorre en la pena de presó de sis mesos a un any i suspensió d’ocupació i càrrec públic d’un a tresanys.”

Val a dir que Garzón va demanar diners pels seus cursos a Nova York a diverses empreses que ell estava investigant com a magistrat: el Banc de Santander, el Banc Bilbao Biscaia, Telefònica, CEPSA, etc… I em sembla evident que quan Garzón feia això sabia que estava traspassant una ratlla que no podia traspassar.

La quantitat sol.licitada per Garzón a aquestes empreses ultrapassava els 2 mil.lions i mig d’euros i cubria les seves despeses, les de la seva secretària i les de la seva filla.

avent quedat provat que Garzón va rebre aquesta subvenció del Banc de Santander poca cosa es pot afegir pel que fa a la seva culpabilitat.

El que no sé és si per part del ministeri fiscal o pels denunciants de Garzón s’ha interposat contra el senyor Botín la denúncia dimanant de l’article 424.2 CP, que diu:

. “Quan un particular lliuri la do o retribució atenent la sol · licitud de l’autoritat, funcionaripúblic o persona que participi en l’exercici de la funció pública, se li imposaran les mateixes penes de presó i multa que a ells els corresponguin.”

I el segon però és que no s’acaba de veure clar – vull dir que es veu massa clar – el perquè pels mateixos fets – recepció d’un regal pel càrrec públic que s’ocupa – l’expresident Camps fou absolt formal i materialment i, en canvi, Garzón és absolt només formalment. Perquè després el senyor Juan Carlos de Borbón vagi dient que la justícia és igual per a tothom.

Dit això, quedi clar que del que em queixo no és precisament de que es comdemni Garzón, sinó que n’hi hagi d’altres que puguin continuar fent la viu viu sense problemes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!