ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

La meva idea s’assembla molt a la de Guardiola. Tothom té si fa no fa el que es mereix. I això que és vàlid per les persones, també ho és pels pobles. Vol dir-se que si Catalunya ha arribat a l’actual situació de descomposició nacional i espoli és bàsicament perquè els catalans ho hem permés. Perquè primer vàrem ser decadents, després no forem prou forts per resistir els imperialistes castellans i francesos i, finalment, sembla que portem al magí voler ser a l’hora els Bolívars de Catalunya i els Bísmarks d’Espanya.

Els espanyols, que tenen molt més talent polític que nosaltres i que, a través d’aquest talent ens estan fotent bous i esquelles, no ens volen ni com a Bolívars, ni com a Bísmarks. Fins en Jordi Pujol se n’ha acabat adonant que voler construir una Espanya plurinacional és tocar campanes. Els madrilenys només accepten una Espanya madrilenya en la que Catalunya esdevingui una província, primer maquilladeta i després sense maquillar.

Com que Catalunya encara ingressa molts calés a l’hisenda espanyola i com que ells tenen en el seu ADN l’imperialisme que els hi ve de quan no es ponia el sol a les seves terres, els espanyols tampoc no estan disposats a que siguem Bolívars. A diferència dels canadencs o els anglesos que són demòcrates, els espanyols no ho són i això vol dir que si volem sobreviure com a poble tindrem feina.

Aquesta feina patriòtica d’aconseguir la llibertat del propi país i, a través d’aquesta llibertat, el progrès social sembla que hauria de ser feina dels partits polítics, però aquí no hi ha manera. Aquí la tàctica mata l’estratègia i el resultat d’això és que Espanya cada vegada ens colla més, perquè ells, a diferència de nosaltres, ho tenen tot claríssim. El PP i el PSOE per damunt de tot són espanyols i espanyolistes.

Doncs bé l’Assemblea Nacional Catalana constituïda avui ve a soplir la mancança de patriotisme i determinació dels partits catalans. La societat civil catalana reclama – i reclamarà cada vegada més – sobirania per a resoldre els propis problemes. I no només perquè això és el que requereix la dignitat nacional de qualsevol poble, sinó perquè Madrid resol els problemes en contra nostre. És a dir, per un simple problema de supervivència. No sobreviurem si no fugim d’Espanya.

Ara esperem que tota aquesta colla de patriotes que ens hem trobat al Palau de Sant Jordi no ens perdem en burocràcies i personalismes idiotes i arribem a ràpidament a la fita que ens em fixat: que els catalans decidim si volem tenir un estat propi o no.

Fins ara s’ha fet una feina esplèndida en la que tots els contratemps han vingut de fora. De dins estant la gent ha fet pinya i el que va començar ser una idea de quatre gats d’Arenys de Munt s’ha anat escampant com una taca d’oli per tot el mapa nacional. Però és evident que la major part de feina i la part més important de la feina encara està per fer.

Reso per a que no ens perdem en cap laberint idiota i solucionem finalment un problema que fa 400 anys que hauria d’estar solucionat. Espero que tots els que integrem aquest moviment ens en adonem que el patriotisme necessita per damunt de tot de lucidesa i generositat; de generositat i lucidesa.

Que Sant Jordi – el del Palau- ens ajudi:

La cançó de Sant Jordi

Què en traureu de passar com el vent,
capità del cavall sense brida,
si deixeu endarrera el jovent
amb l’espatlla corbada i junyida?

Sou capità valerós!
Sant Jordi, mateu l’aranya,
volem ser lliures com vós
per volar ben lluny d’Espanya.

Què en traureu de florir el roserar,
si les roses no duren a penes
i el que queda i no es pot esborrar
són els sécs de fuets i cadenes?

Sou capità valerós!
Sant Jordi, mateu l’aranya,
volem ser lliures com vós
per volar ben lluny d’Espanya.

Què en traureu de mostrar-nos l’amor,
si una Força demà ens en allunya
i morim sense amada ni honor,
beneint i enyorant Catalunya?

Sou capità valerós!
Sant Jordi, mateu l’aranya,
volem ser lliures com vós
per volar ben lluny d’Espanya.

Bonaventura Gassol i Rovira

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!