Xiquets que mosseguen policies

Publicat el 8 de març de 2012

Mai no he notat que em cridés la cosa corporativa, el lligam de la selva, la mirada gremial. Fins fa ben poc, me’n sentia, de vegades, mig culpable i em resignava a pensar que devia ser un defecte que tenia, com un pecat original: vaig arribar al periodisme des del camí tortuós de la literatura, per amor de lletra, diguem-ne, i perquè d’alguna cosa s’ha de viure, i potser d’aquí venia l’allunyament, em deia, qui sap.

M’agrada l’ofici, això sí. Més que no m’havia pensat d’entrada, m’agrada. Arrossegat com és tan sovint, i resulta que m’agrada. Però ja està. Aquesta sensació no m’ha generat cap mena d’empatia grupal. En fi. Tant hi fa. No és d’això, que volia parlar, sinó del lligam que se suposa que hauria de tenir amb la gent de la professió així en general, especialment en temps tan durs per a la lírica, del llaç inefable que se suposa que m’hauria d’unir, per exemple i perquè sí, amb la persona o les persones que van trobar adient, l’altre dia, crear una notícia que digués, i cito de memòria: “policia ferit a les protestes”. Amb fotografia inclosa de la cuixa de l’interfecte. I una taca vermella. Ah, no era només “policia ferit”, era “mossegat”: més drama.

Tota València, i mig món amb ella, vivien encara commocionats per haver constatat, gràcies als mòbils alçats fets cronistes en directe, com grups d’antiavalots blindats com si fossin gladiadors insultaven, perseguien i colpejaven xiquets i xiquetes d’institut. Els joves estudiants, a més, havien tingut la pensada de portar llibres a les concentracions de protesta contra la violència policíaca, per la llibertat d’expressió, la democràcia. Llibres. I alçaven Baudelaire i Borges i el Tirant en esplèndid acte de desafiament.

Insuportable, és clar. Del tot inadmissible. Calia contrarestar tanta poesia i tanta història, devia pensar alguna llumenera de la redacció. I se’ls va acudir això de la mossegada. A qui li importa la mainada detinguda, els cops de porra, aquell miserable que espenta dues criatures contra un cotxe, què fa que un armari cuirassat passi pel costat d’un xiquet i li trenqui les ulleres, qui ensenya a aixafar la cara d’un nen contra el terra, a clavar-li el genoll a l’esquena, torçar-li el braç, posar-li manilles, qui dóna les ordres. No: algú en aquella redacció va decidit que la imatge que ho resumia tot era un tros de cuixa de policia. I algú altre la va col·locar a lloc, també. Algú va redactar la nota penosa, hi va fer un titular, peu de foto, aquestes coses. Periodistes, se suposa.

La tinc retallada, aquella diguem-ne notícia. Per recordar-me, en fi, que la qüestió no és de què treballes sinó al servei de qui et poses.

(publicat a Mèdia.cat, el 7-3-2012)

Comparteix això:

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Aquesta entrada s'ha publicat dins de la gasetilla | s'ha etiquetat en periodisme per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent