Tota València, i mig món amb ella, vivien encara commocionats per haver constatat, gràcies als mòbils alçats fets cronistes en directe, com grups d’antiavalots blindats com si fossin gladiadors insultaven, perseguien i colpejaven xiquets i xiquetes d’institut. Els joves estudiants, a més, havien tingut la pensada de portar llibres a les concentracions de protesta contra la violència policíaca, per la llibertat d’expressió, la democràcia. Llibres. I alçaven Baudelaire i Borges i el Tirant en esplèndid acte de desafiament.
Insuportable, és clar. Del tot inadmissible. Calia contrarestar tanta poesia i tanta història, devia pensar alguna llumenera de la redacció. I se’ls va acudir això de la mossegada. A qui li importa la mainada detinguda, els cops de porra, aquell miserable que espenta dues criatures contra un cotxe, què fa que un armari cuirassat passi pel costat d’un xiquet i li trenqui les ulleres, qui ensenya a aixafar la cara d’un nen contra el terra, a clavar-li el genoll a l’esquena, torçar-li el braç, posar-li manilles, qui dóna les ordres. No: algú en aquella redacció va decidit que la imatge que ho resumia tot era un tros de cuixa de policia. I algú altre la va col·locar a lloc, també. Algú va redactar la nota penosa, hi va fer un titular, peu de foto, aquestes coses. Periodistes, se suposa.
La tinc retallada, aquella diguem-ne notícia. Per recordar-me, en fi, que la qüestió no és de què treballes sinó al servei de qui et poses.
(publicat a Mèdia.cat, el 7-3-2012)