Inspir poètic, per M.M.Bergas
Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. 'Amor eixut' ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.
De sobte, en tancar els ulls, veig barques i princeses
Enllà jo, d’Abel Ramon:
De catacumbes vinc.
Talment com si el silenci ajornés
drecera morta.
Fullam
defora el pit
escric la sangonera.
Pèrfid,
recalco la tempesta;
designo els meus enganys
com si endrapessin cendra.
Faig veure que sóc dèbil
perquè trobo a faltar innocències.
Endreço tremolors
i matinada endins
oblido
tota la pena que he anat acumulant al llarg del dia.
Imagino què somiaré.
Sovint penso en amazones
que m’agafen de la mà
sobre la sorra lluent
d’una platja infinita
-i això que jo odio la platja.
Després penso en algun amor
d’infància
ensenyant-me
una clau,
somrient,
mentre em fa entrar
per la porta del darrera
al passadís secret
d’un castell impossible.
Ens empastifem al sorral.
De sobte,
en tancar els ulls,
veig barques i princeses.
Al final de tot del vals
hi ha un devessall de fosca
i, atent a l’embranzida,
em dic
que tots els meus desitjos
la volen travessar.
Quan ja de dia em llevo,
torno a aferrar-me a aquesta catacumba meva.
Però davant del mirall somric.
És màgic l’acte del mirall.
He après a fer-me gràcia.