Saül Gordillo www.saul.cat

La remodelació d’un terç del Govern blinda el tripartit fins al final de la legislatura i escampa el fantasma de les eleccions anticipades. CiU s’haurà d’esperar a la convocatòria d’uns comicis que ja reclamava per poc després del referèndum estatutari del 18 de juny. Però aquesta crisi de govern  no li surt gratis políticament a ERC. Accedir a servir el cap del conseller de Governació, Joan Carretero, en safata de plata al President de la Generalitat, Pasqual Maragall, és el preu que els republicans han de pagar per comprar la llibertat del seu vot en el referèndum sense trencar el tripartit ni perdre els càrrecs.

ERC podrà discrepar del "sí" que promouen els seus socis de govern (PSC i ICV-EA) i la principal força de l’oposició amb la tranquil·litat que el peatge està ja pagat. Les víctimes tenen nom i cognoms. Joan Carretero, el terratrèmol que va salvar una crisi fa un mes, i l’independent Carles Solà. Més col·lateralment, els damnificats són l’ecosocialista Salvador Milà (a qui Iniciativa cínicament no ha salvat de la crema) i el socialista Josep Maria Rañé, que cau en desgràcia per ser proper a José Montilla i tenir l’etiqueta de sindicalista ugetista i home d’aparell. La sortida del Govern dels socialistes Antoni Siurana i Caterina Mieras pugui ser considerada sorprenent o injusta. Eren dimissions previsibles, esperades i, per a alguns, desitjades fa temps.

El culebrot de la crisi de govern va tenir ahir al migdia un desenllaç amb traca inclosa. Xavier Vendrell (a la foto) va capitalitzar ahir tots els atacs de l’oposició. I centrarà els titulars de la premsa d’avui. Fins al punt que el polèmic recaptador, com alguns l’han etiquetat, desvia l’atenció de qui és el promotor de la remodelació i per què la fa explotar ara. Maragall, que és molt hàbil, ha dividit i se n’ha sortit amb la seva. Ha seduït el ja prou entregat conseller primer, Josep Bargalló, de qui alguns companys seus de partit diuen que té la síndrome d’Estocolm. "Bargalló, ho faig avui", n’és la prova. Amb el reaparegut Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, el President ha fet allò de dividir i guanyar. Encara que tots dos dirigents republicans n’estaven al cas de les maniobres maragallistes, l’execució final ha deixat Esquerra tocada internament.

Per molt que presentin el nomenament de Vendrell com una victòria, el PSC en general i Ernest Maragall, àlies el Tete, en particular, es trobaran més còmodes sense el secretari d’Organització d’ERC a Presidència. Qui farà ara de Vendrell? Per contrapesar Bargalló i també al partit mateix. Pot ERC agafar el carmel enverinat de la remodelació de govern sense tenir clars els noms que han d’ocupar aquests càrrecs? Fa la impressió que els dirigents republicans no han pogut o han sabut encaixar l’enèssima maragallada per evitar que el joc de la cadira es fes en funció de famílies internes (pobre Joan Ridao, ell que va per lliure!) i no en clau política i de país.

Hi ha qui pensa que ahir, Pasqual Maragall va formalitzar en tota regla una transmissió de la crisi i les tensions internes que tenia ell amb el seu partit a les files d’ERC. Hi ha qui encara va més enllà i creu que tot plegat és un cop a ERC i a l’onada sobiranista que s’havia visualitzat el 18-F. D’opinions, n’hi ha per a tots els gustos. [Navegueu pels blocs confidencials Busot i Fent la viu viu per saber-ne detalls] Però sobta com el President ha fet els deures amb els seus -cosa estranya en ell- i ha aconseguit la complicitat d’ERC i ICV per fer un canvi de cromos que el temps, només el temps, dirà si realment servirà per rellançar el tripartit i l’acció del govern dit catalanista i progressista.

Atenció amb Valls i Mascarell

Una virtut, per als socialistes, de l’entrada de Jordi Valls i Ferran Mascarell com a membres del Consell Executiu és que s’amplia el ventall de presidenciables en un hipotètic escenari postmaragallista. A part dels tradicionals noms d’Antoni Castells i Montserrat Tura, ara caldrà tenir en compte els de Valls i Mascarell. L’alcalde de Manresa és un dels perfils que millor encaixa amb el PSC catalanista i municipalista, aquell que és una tercera via entre l’aparell montillista del Baix Llobregat i l’elitisme de les famílies burgueses com la de Maragall, que, per cert, és tant diferent de Jordi Pujol, segons compara el veterà periodista Lluís Foix al seu bloc.

Entre els alcaldes socialistes, el de Manresa ha disposat històricament de molt bona premsa. A més, Valls representa descentralització. És alcalde, però no de Barcelona ni de l’àrea metropolitana. La Catalunya central guanya pes en un Govern que s’oblida de Lleida i, posats a dir, també de la meva comarca, el Maresme, que amb la sortida de Milà es queda sense conseller. (I això que en les travesses sonava el nom d’un masnoví, el republicà Jaume Oliveras, amb qui vaig parlar la nit d’autos i em va respondre amb una evassiva ben curiosa: "Sóc al Pirineu, estic de vacances i ara no tinc cobertura". En Jaume, que es feia el despistat, va ser ràpid de reflexes per evitar haver de respondre preguntes comprometedores.)

Govern municipalista

També incorporaria Ferran Mascarell al llistat de futurs presidenciables socialistes, per trencar el monopoli del tàndem Castells-Tura. La sortida de l’Ajuntament de Barcelona del regidor de Cultura i portaveu del govern tripartit de la capital augmenta el perfil municipalista del Govern de Catalunya. Amb Valls, Mascarell i l ‘ecosocialista Francesc Baltasar, exalcalde de Sant Feliu de Llobregat, s’incideix en la línia de farcir la Generalitat de la pedrera que és el municipalisme. No cal dir que tant Vendrell com Manel Balcells, també han tingut responsabilitats als seus ajuntaments.

Paritat? Què és això?

El que es trenca és l’intent de tenir a la paritat. Per molt que Maragall intenti imitar José Luis Rodríguez Zapatero, no ho aconsegueix ni per error. A la falta de discreció, pulcritud i efectivitat, cal afegir-li un retrat al President quan s’intenta comparar amb el seu homòleg espanyol. No aconsegueix la paritat ni al cap de dos anys d’haver format el primer govern, incomplint una promesa feta.

Surt Caterina Mieras, aquella que la nit que la va trucar Maragall per comunicar-li el nomenament estava en pijama a punt de sopar. I no entra cap dona. Quan la remodelació es fa a corre-cuita [llegiu l’entrada del periodista blocaire Juan Varela], s’imposen els nomenaments de partit per damunt dels equilibris i l’estètica. Cap dona, cap intel·lectual, cap independent…

El bloc d’Ernest Benach i els diputats blocaires

Ahir vaig treure el nas pel Parlament, acompanyat del periodista Carles Puigdemont, que recull les impressions en el seu bloc. Calia viure de primera mà l’ambient. Érem al Palau que comanda el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, de qui fins ara tenia aquest web de partit. Ara hi incorporo el web institucional com a president i el bloc que Benach té dins de l’espai virtual de la cambra catalana. Haurem d’estar atents a les anotacions del republicà Benach al seu bloc presidencial. La sensibilitat virtual de Benach, en tot cas, és prèvia a la del President Maragall, a qui últimament han retret que tingui el seu bloc abandonat.

A la caòtica barra del bar del Parlament, mentre ens barallàvem per aconseguir un cafè jo i un entrepà ell, vaig coincidir amb el diputat del PP Daniel Sirera, que és blocaire, tot i que admet l’escassa activitat. Bàsicament hi aboca articles publicats en diaris. Li falta actualització i frescor, admet ell mateix. La qüestió és que em va fer saber que dos companys seus d’escó, els també conservadors Rafael López i Jordi Montanya han obert bloc. López és aquell diputat jove del PP que, estèticament, no ho sembla gens. I Montanya és de Lleida i pertany al sector crític declarat amb Josep Piqué. Tots dos augmenten la reduïda blogosfera del PP a Catalunya.

Des de la tribuna vaig saludar el diputat del PSC per les comarques gironines José A. Donaire, que, en opinió meva, és un dels millors blocaires dels socialistes catalans. Llàstima que canviï tant sovint la plantilla del bloc i que les seves anotacions no es puguin enllaçar directament. Però el contingut i el to, els trobo molt encertats. En Donaire, geògraf i ara també diputat, havia estat professor meu a la Universitat de Girona.

Catalonia Today

Aquí teniu el pdf de la plana setmanal que escric al Catalonia Today, en la seva versió originària en català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!