Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
El referèndum, unes primàries de la campanya al Parlament que ha començat
L’aventura del govern catalanista i d’esquerres ha durat 29 mesos. El President Maragall ha dilapidat l’acord del Tinell i s’ha suïcidat políticament. No pot tornar a presidir la Generalitat perquè CiU no el farà President, i Esquerra, tampoc. L’expulsió del govern dels sis consellers d’ERC aquest 11 de maig no pasarà per alt. És un accident massa greu en les relacions dels republicans amb els socialistes. Si es repetís un segon Tinell, segons augurava Maragall, en cap cas el podria presidir ell. Bàsicament perquè ni els seus companys de partit ho volen. De maragallades, ja n’estan tips. I si, en aquesta ocasió, no ha estat maragallada sinó imposició de Ferraz o La Moncloa, pitjor encara.
Han passat 21 dies des que Maragall va procedir, en contra de l’opinió dels seus socis de govern, a una remodelació d’un terç del Govern. Va canviar 3 consellers del PSC, 2 d’ERC i 1 d’ICV. Tres setmanes després, expulsa els 6 consellers d’ERC dient, cínicament, que ho fa "dolorosament" i adduint que la ciutadania no entendria que el Govern no anés unit al referèndum.
La ciutadania el que no entén és que els seus polítics hagin estat més de dos anys discutint un Estatut. La gent el que no entén és que l’Estatut aprovat sobiranament amb el 90% de suport al seu Parlament, el de Catalunya, pateixi un "cepillado" del 67% d’articles un cop tramitat a Madrid. La ciutadania el que no entén és que tant de soroll polític (amb catalanofòbia i boicots inclosos) no serveixi per resoldre problemes bàsics del país per un període llarg de temps. Ni finançament, ni competències ni reconeixement nacional.
Avui Catalunya té un govern més feble i desvirtuat. De fet, l’únic soci del PSC al Govern, ICV-EUiA, ha dit per boca de Saura que no comparteix l’expulsió dels republicans. (Primera discrepància de l’executiu de circumstàncies.) Avui els socialistes han obtingut, finalment, el que volien des de feia mesos. Treure’s de sobre els autèntics esculls que tenien a dins del Govern. Al carrer Esquerra en ple, començant fa uns dies per Joan Carretero. Fora també Salvador Milà, que va ser víctima d’"una quota". Per què aquesta esporgada per fases? Carretero i Mìlà eren mosques colloneres per al PSC. Tots dos han sortit amb dignitat, i els últims dies, metre Maragall preparava l’expulsió d’ERC aprofitant el no al referèndum, tant Carretero com Milà han parlat clar. "Tenim un problema: aquest és un govern acèfal", va dir a El Temps l’exconseller de Governació. "Al govern li falta cohesió i lideratge", va manifestar a El Punt l’exconseller de Medi Ambient.
On és la dignitat d’Iniciativa? Si era injust el cessament de Milà, per què aguantaven. "Què volies que féssim?", m’han dit alguns dirigents ecosocialistes. I ara què? Ara també havien d’acceptar la nova maragallada? Si el gran gest dels ecosocialistes és haver rebutjat la conselleria primera que els hauria ofert aquest dijous Maragall, anem bé. Han rebutjat acceptar noves quotes de poder al Govern per no donar imatge de "palanganeros" del PSC. No ho és, mantenir-se com a florero en un executiu que, ara sí, controlaran els socialisrtes sense cap mena de contrapès? No ho és, apuntalar el pacte sociovergent visualitzat dimecres al Senat?
Dilluns, el President Maragall va comparèixer al Parlament per explicar la remodelació del govern de fa tres setmanes. Dijous al matí, aquell govern que ell deia que era el millor del món, resulta que no s’aguanta i s’ha de regirar de dalt a baix. No té explicació lògica, i més tenint en compte que els republicans haurien promès al President de Catalunya la no participació dels consellers d’ERC en la campanya del no a l’Estatut. Però tant li fa.
Després de la ronda d’entrevistes al Palau de la Generalitat amb els dirigents polítics (a la qual, finalment, ha inclòs Piqué, i crec que amb encert), Pasqual Maragall ha comparegut en públic. Sense acceptar preguntes dels periodistes, com és habitual en ell, Maragall ha estat incapaç de tranquil·litzar la ciutadania que tant diu preocupar-li. La ciutadania està preocupada per saber si tindrà un govern innactiu i mig paralitzat durant mig any. No ha donat ni detalls ni explicacions dels canvis al govern. Ara l’única prioritat és l’Estatut, diu. Referèndum, referèndum, referèndum…
El PSC ha anunciat, com qui dóna la notícia del segle, que Zapatero participarà en quatre actes de la campanya pel sí a l’Estatut. El PSC, un altre cop lligant la seva sort a la del secretari general del PSOE i president del govern espanyol. Tot és Zapatero. Prepareu-vos per a una campanya institucional i partidària intenssíssima. Aquest dijous Maragall ha donat (sense voler-ho?) el tret de sortida a la campanya electoral al Parlament de Catalunya més llarga de la història. I més dura. El referèndum es convertirà, inevitablement, en unes primàries dels comicis al Parlament.
El no del 18-J serà un vot amb moltes intencionalitats. Una d’aquestes, ja ho ha avançat Carod, serà rebutjar la submissió a la política espanyola, als interessos "de Madrid". El president d’ERC és especialista en convertir eleccions en plebiscits. Ho va fer després de la seva sortida forçada del Govern com a conseller en cap per haver-se entrevistat a Perpinyà amb uns membres d’ETA amb qui actualment negocien a ulls de tothom els mandataris del govern socialista de Madrid. Des d’aquella sortida de Carod, al cap d’un mes de la foto de Zapatero al balcó del Palau de la Generalitat, el Govern es va descompensar i el pes d’ERC va disminuir. El partit que va enviar CiU a l’oposició 23 anys després d’ocupar el poder, el mateix que va salvar Maragall de la seva retirada política la nit electoral, el que va promoure i signar el pacte del Tinell (en un intent, deien, d’arrossegar les classes obreres a la causa nacional), ha sostingut un tripartit desvirtuat durant 28 dels 29 mesos de vida. Per què ho feien, doncs?
Esquerra ha de fer una profunda autocrítica. Amb calma. Però s’equivocarien profundament si s’aferressin a la bandera del victimisme, de la persecució, per explicar el resultat final d’aquest despropòsit. Maragall és president gràcies a ERC. Zapatero va rebre el suport d’ERC en la seva investidura. El mateix Maragall que va forçar Carod a sortir del Govern. El mateix Zapatero que va trair els republicans per rebaixar l’Estatut i arxivar el "problema català".
Fins ara, totes les ires anaven dirigides a Mas i CiU. Inclús en el dia a dia del govern, apareixien escàndols de l’època pujolista. El tripartit governava amb el retrovisor enfocant els anteriors executius de CiU. Amb el pacte de La Moncloa Mas-Zapatero, les acusacions de traïció i botiflerisme van recaure bàsicament en una de les dues parts: la de la federació nacionalista. Potser que l’autocrítica republicana (feta en la intimitat, perquè ara no és el millor moment per autoflagelar-se en públic) passi per repartir les acusacions més equitativament. I per atribuir-se’n alguna, si de cas. De la manca de reacció republicana en consumar-se l’idil·li entre Mas i Zapatero i de les complicades lògiques internes del partit, en parlem un altre dia. Avui no toca.
Dels últims dies (abans i després de la ruptura d’aquest dijous), us recomano la lectura dels escrits del republicà Antoni Soy [Un camí molt llarg… que encara continua], el filòsof Josep Maria Terricabras [Histèria pre-referèndum], el periodista Vicent Partal [Maragall té un problema], el periodista Carles Puigdemont [Preguntes que esperen resposta], l’advocat Raimon Carrasco [Aquesta legislatura només va durar un mes] i el convergent Jaume Ciurana [La política és bonica (però complicada)], entre d’altres. Totes les reaccions blocaires que he recollit des de divendres passat les trobareu aquí.
La bloquesfera (o blogosfera, com em demana Bibiloni) després de l’expulsió
Els blocs són un termòmetre important de l’estat d’ànim a les diferents parròquies. Veureu que els blocs de militants d’ERC treuen fum, indignats per la mesura presidencial. Una certa satisfacció es detecta entre els blocs convergents, mentre que els socialistes es troben entre silenciosos i alleugits. Els altres enllaços que relació a continuació són, tots ells d’aquest dijous, pertanyents a blocs confidencials i anònims o de partits minoritaris a la xarxa com el PP i ICV. Curiosament, els blocs institucionals no respiren. Els partits s’han limitat a penjar notes de premsa a les seves webs: PSC i més PSC, ERC i més ERC, i CiU.
Francesc Amat, economista de la Fundació Campalans: Foc nou
Antoni Garcia (ICV): Trist final
Joaquim Fernàndez (CDC): Com el rosari de l’Aurora
Xavier Tomàs (CDC): L’estratègia de la victòria
Roger Pons (CDC): Acabada l’agonia de Catalunya: mort el tripartit
Albert Geronès (CDC): Ja són fora
Oriol Abelló (JNC): Sis a traïció
Amadeu Corbera (JERC): El pacte de progrés i el govern del Tinell
Isaac Garcia (JERC): ERC, expulsada per defensar l’Estaut del Parlament
Isaac Peraire (JERC): El trencament del tripartit
Jaume Planas (ERC): Resumint arguments
Joan Safont (JERC): El final de la il·lusió, treballar per recuperar-la
Jordi Casals (ERC): "Deixin pas a la sociovergència!"
Lluís Pérez (JERC): Una altra il·lusió derrotada
Marc Espasa (JERC): ERC "a la puta calle"
Miquel Bofill, senador d’ERC: Per un no massiu a l’Estatut de La Moncloa
Miquel Roman (ERC): El preu de no cedir als xantatges
Oriol Romero (ERC): Adéu a una il·lusió
Pau Comes (ERC): Per què Mas no volia l’Estatut
Pol Pagès (JERC): La via independentista d’ERC
Quico Ventalló (ERC): La gran farsa Psoevergent: homenatge a George Orwell
David Maldonado (JSC): Dia D
Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró (PSC): Tripartit, sí gràcies!
Joan Ferran, diputat del PSC: Adiós con el corazón…
Núria Aguilar (PSC): Mirant el futur
Oriol Vaquer (JSC): Ara sí
Ramon Bassas, tinent d’alcalde de Mataró (PSC): Per fi, un Govern pel sí a l’Estatut
Xavier Febrer (CpC): Maragall trenca amb ERC
Xavi Gòmez (Olla de grills): És que no ho són de democràtics
Marc Roca (Olla de grills): De referèndum a plebiscit
Fent la viu viu: Maragall a la cruïlla
Fent la viu viu: CiU i ZP contra Catalunya
Fent la viu viu: El PSC demostra no tenir cultura de coalició
Busot: Lluita caïnita al PSC per l’Oficina de Comunicació del Govern
Tumbuctú: Montilla força Maragall a dinamitar el tripartit i el president se suicida políticament
Miguel Barrachina (PP): La semana trágica de Zapatero
Les pistoles de William Munny: No al vassellatge a Espanya
No a l’Estafatut: Els potents arguments del sí
Els uns i els altres: Nou govern socio-eco-vergent. Tornen els de sempre
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ERC va ser molt valenta apostant per un canvi que convenia prou a Catalunya, potser per això van ajupir el cap massa vegades (Perpinyà, Carretero, "votarem nul", "els consellers d’Esquerra no faran campanya"…), per mantenir el tripartit, per la fe que hi tenien, aquesta es l’autocritica que han de fer, que no es pot ser tan idealista i que han de repartir clatellots de tan en tan.
Dels plebiscits els especialistes son "els altres", el PSOE PP o Convergència vull dir, que sempre se les empesquen per dimonitzar a Carod i fer emprenyar un bon grapat de catalans, "els altres" creen el ninotet del "mal catalán Carod" i es clar tot acaba éssent un plebiscit, però no sobre "Carod sí" / "Carod no" com creuen "els altres" (que a més es pensen que l’hàbil Carod es qui ho ha transformat tot en plebiscit, quan en realitat ho han fet ells mateixos), ni gens ni mica, que el plebiscit no ha estat cap vegada sobre Carod o no Carod sinó sobre "Ens hem de deixar tocar allò que no sona" / "No ens hem de deixar tocar allò que no sona", no se si m’explico, "les nenes no es masturben, que això es molt lleig!", "doncs ara hem masturbo encara que no hem vingui de gust, au!", no se si m’explico.
Fa un parell de dies un comentarista deia que la legislatura de Maragall era a l’època Pujol el mateix que, en el Barça, la presidència d’en Gaspart va ser a l’època Núñez. Tinc la sensació que podria ben bé ser així, només ens manca que aparegui l’equivalent de la colla d’en Laporta i… Que n’aprenguin! 🙂
Però per a que això passi estic d’acord amb tu que és molt important que els dos partits nacionals (no només ERC) facin una autocrítica sincera; i també cal que tots els catalanistes tinguem clar que l’autèntica font dels nostres problemes és el poder espanyol. Que de tant ficar-se amb CIU -que s’ho mereixen- sembla que el PSC (PSOE) no sigui el partit que va negociar de la banda d’Espanya i contra el nostre Parlament. Per no dir res de Zapatero I Nàpiallonga, que amb el cuento que era d’esquerres l’han santificat tant entre tots que ara gairebé sembla heretgia no dir-ne bé…
Tant se val, ara el que cal és guanyar el referèndum clavant un NO com una casa de pagès als nassos de l’estafatut!
Per una persona d’esquerres, el trencament del tripartit a nivell de Catalunya no és cap bona notícia, però està clar que no es pot governar amb discrepàncies tant importants al si del govern. El projecte més important de la legislatura no pot tenir un vot dividit entre els socis de govern, per la qual cosa era inviable. De totes maneres espero que un cop passats els enfados, els atacs de banyes, si es vol comprensibles, podem tornar-nos a seure i recapacitar tots plegats. Ara cal mirar el futur i aquest passa, inevitablement, per un SÍ a l’Estatut, independentment de tot és el millor que podíem tenir, i que tindrem amb anys.