Gàlim

Li vaig telefonar fa dihuit anys. No exactes, però més de dèsset. No sé ara, després de tant de temps, si era a la tardor o ja a l’hivern del 1992. No havíem parlat mai però tenia una bona recomanació (de part de Paco Muñoz), i la proposta l’acabà de convéncer: vols vindre a recitar poemes de Fuster?
Fou en l’últim dels actes en homenatge al suecà que férem el 1993. Baixà expressament de Barcelona el dissabte, a complir un deure que deia que s’havia imposat, el de recordar i homenatjar sempre que li fóra possible a Joan Fuster. I ho va fer, va recitar els poemes dalt de l’escenari. I després en el sopar va contar acudits, i va explicar anècdotes, i va beure, i va dir Estellés, i es mostrà agraït quan li agraíem haver vingut. I encara vam anar a un pub a jugar a un joc de números que ja no recorde com era.
Diumenge se’n va anar. Dilluns tenia faena en una pel·lícula que estava fent…

Dos anys després es va morir. Només el vaig tornar a vore una volta, ja bastant malalt, al Teatre el Micalet. Ell em va reconéixer. ‘Què fan els de l’Olleria?’, va preguntar. ‘Què fas ara?’, li peguntaria jo.

‘A l’hora del record’ de Joan Fuster. L’Olleria 1993 (àudio)