Ahir vaig estar a la preestrena de la pel·lícula, Lluís Llach, la revolta permanent, al Liceu de Barcelona.
Lluís i jo tenim complicitats compartides. Som d’una generació, nascuda a finals dels quaranta, que hem viscut fets històrics pel nostre poble.
La dictadura, la clandestinitat, la transició, la resistència i la tenacitat per salvar i transmetre la lluita constant per la dignitat de les persones i dels pobles.
Ahir a la presentació al Liceu, en Lluís va estar contundent i actual, malgrat els anys viscuts, no afluixa en res.
I dius que t’en vas, que deixes de pujar els escenaris per cantar, ets lliure!, però no em crec que deixis de pujar-hi, és simplement com diu una cançó teva; quan veus que arribés, torna a començar.
Jo, com tants d’altres (que volem ser, ciutadans) serem còmplices teus i continuarem amb la revolta permanent per sempre més.
Gràcies i salut, Lluís.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Toni, probablement no és el lloc adient per comentar-ho, però alguns dels teus enllaços no funcionen, per exemple: "Un entre tants" o "Victòria", i aquest darrer no se sap si es refereix a "Psicoapunts", a "El pèndol de petites oscil·lacions" o a algún altre.
Absolutament d’acord amb tu, amb el que penses d’en Llach
Ben cordialment