Ahir vam arribar tard i cansats de Mallorca, felicíssims.
Vam sopar pane, amore i sobrassada…
El pà el teníem al congelador, l’amor i la sobrassada ens els havien regalat a Mallorca.
PS: És veritat que el nostre país és molt xicotet, però tot i que com a país és xicotet, com a casa és ben gran.
El pane i l’amore ja els donàvem per descomptats…
Grans els cors i gran la mar, onades i batecs i “so-abrassades”, paraules d’amor, Dante, Truyên Kiê’u, Bauçà, cristalls de sal, com llàgrimes, taronges i gerderes, carabasses que son carruatges de tendresa, mans per cuinar i pastar, la força de l’amistat triada i conreada… mi prese del costui piacer si forte, che, come vedi, ancor non m’abbandona. El vent fa forats a les roques, perseverant, com un encontre.
El nostre país, els PPCC, no són tan xicotets. Tenen una mida normal per ésser a Europa. Compara’l amb Suïssa, Austria, Mónaco, Dinamarca, Holanda, Bèlgica. Tot això per no parlar dels països sense estat com Bretanya, Occitània, Escòcia…el nostre país té una grandària que podríem anomenar normal, no trobes?