Jo tinc molts amics i molt bons, entre els meus amics hi ha gent de tot tipus, fins i tot algun
medievalista. Tindre amics de tot tipus inclosos medievalistes fa que, a voltes, a una li arriben missatges amb un títol com el d’aquesta entrada amb regalets com la foto.
Vicent, treballant ahir a l’Arxiu Municipal de València, es va trobar amb un document notarial del 1376 on apareixia aquesta Marieta, veïna de València, li va fer gràcia i em va enviar la foto. No m’ho hauria pensat mai, que fa tants segles a les maries ja ens deien marieta.
Hui la duc tot el dia pel cap, aquesta Marieta de fa segles. Em fa impressió pensar que les persones que l’estimaven i la coneixien van començar a dir-li Marieta segurament quan era xicoteta i en com va conservar el ‘nomet’. A mi els amics encara em diuen Marieta i va ser el nom que em vaig donar al blog, ella el va donar a un notari per fer-lo escriure a un document:
Johannes Ferrando et Marieta, eius soror, vicini Valencie.
El meu nom fa segles s’escrivia així, quan vaig veure la foto em va costar prou reconéixer la paraula. Tindre amics que posen albergínia a la paella i que són capaços d’entendre eixa lletra tan difícil té la seua gràcia, però que se’n recorden de tu tancats a l’arxiu i t’envien cosetes tan boniques encara en té més.
I en un arxiu a u li passen tantes coses pel cap…
Marieta vull tocar-te el cul, calla dimoni, calla dimoni
Marieta vull tocar-te el cul, call dimoni que jo no vull..
L’àvia de ma muller, nacuda el 1900, es deia Marieta la Premsa, nascuda a Asprella al Camp d’Elx. Mai no li van dir una altra cosa. Al DNI i a la pedra del cementeri posa Maria Vicente Agulló. Això sí que és trist. Tenir un nom a l’eternitat que no és el que portaves a la Terra.