Els nombres primers són divisibles només per 1 i per ells mateixos. Estan al seu lloc en l’infinita sèrie de nombres naturals, esclafats com tots entre dos, però un pas enllà respecte als altres. Són nombres sospitosos i solitaris.
Paolo Giordano, La soledat dels nombres primers
Paolo Giordano té 26 anys i està fent el doctorat en física teòrica, enguany ha publicat la seua primera novel·la La solitudine dei numeri primi, el llibre es va convertir ràpidament en un súper vendes. Jo em vaig resistir una mica, sempre em fan por aquests llibres que tothom compra, tothom llig i tothom en parla bé, tot i que el títol m’agradava molt (a voltes he descobert grans escriptors per un títol atractiu, vaig començar a llegir Carson McCullers perquè em va agradar el títol de La balada del café triste).
Una entrevista a la tele a Paolo Giordano em va convéncer i el vaig comprar. El vaig llegir rapidíssim, vam fer tard a un sopar (i servidora és puntualíssima) perquè em faltava poquíssim i l’havia d’acabar precís. No és un llibre lleuger, és un llibre trist i amarg, explica soledats i silencis amb molta delicadesa i una trama perfectament construïda i molt ben escrita. Una senyora novel·la. Li han donat el Premi Strega, el premi literari més important d’Itàlia, és el guanyador més jove de la història del premi.
Acabe de llegir que Edicions 62 ha comprat els drets i eixirà en català a primavera.
Avui a la tarda, el meu home se’n va a Itàlia pel cap de setmana a fer la castanyada amb els seus amics (perquè els amics amb majúscules només els tenim allà). Invertirà el mateix temps i diners que jo per anar a casa els meus pares (Santa Ryanair). Ja sé quin regalet li demano que em porti. Jo també vull fer tard als sopars per culpa d’un llibre, i no penso esperar a la primavera. Gràcies pel consell. Posaré altres comentaris quan l’hagi passat pel sedàs.
Oohhh, només pel títol ja fa ganes; esperarem pacientment a la primavera… quina llàstima no ser fluent en italià.
la primavera sempre arriba, convé tenir llibres al rebost
L’afegeixo a la llista de pendents. Pinta bé. Un altre Premi Strega que em va captivar és Com Déu mana de Niccolò Ammaniti.
Mira que bé, dijous me’n vaig a Vicenza uns dies i me’l firaré, tal i com el descrius fan venir ganes de llegir-lo!
No sé prou italià, però n’intentaré la lectura original (en cas de dubte, en llegiré la traducció a la primavera). gràcies!