Un altre país

A més de ser una expatriada, que això ho sóc fa molts anys, ara sóc també una fronterera (frontalière, en diuen ací), que vol dir no només que visc a la frontera, tècnicament vol dir que travesse la frontera cada matí per anar a treballar. És estrany, després de tants anys sense fronteres i sense duanes, tornar a viure’n i a passar-ne, viure amb dues monedes diferents, en el meu cas dos portamonedes per no embolicar-me massa.

A Roma em passava a voltes de no saber a quina banda del riu estava, ací, sobretot passejant pel camp, a voltes no sé a quina banda de la ratlla estic i el meu telèfon no ho sap quasi mai, sovint sense moure’s del lloc i sense motiu aparent em dóna, alegrement, la benvinguda a Suïssa o a França.

És una terra de fronteres, aquesta, històricament la ratlla s’ha mogut amunt i avall moltes voltes. Les fronteres polítiques però també la frontera religiosa: la Reforma adoptada pels ginebrins (Ginebra és anomenada la Roma Protestant) es va encomanar a el Pays de Gex, que, reconvertit al catolicisme a la força, va restar clandestinament i massiva protestant durant un segle i mig, fins que es va restablir la llibertat de culte. Hi ha una ratlla religiosa també, feta d’esglésies, capelles, convents i creus, que intentaven fer de barrera al ‘mal protestant’.

Durant la Segona Guerra Mundial nombrosos passos clandestins van permetre que moltes persones trobaren refugi a Suïssa, a més, la ratlla entre la França ocupada i la ‘zona lliure’ també passava per ací.

Terra de fronteres i de fronterers, doncs. Ser fronterera com a concepte, diguem-ne metafísic, m’encanta. En la pràctica, en quan aconseguisca recordar-me’n d’agafar el portamonedes dels francs suïssos i se’m passe la por de deixar-me el carnet d’identitat a casa justet el dia que me’l demane la policia francesa en tornar de Ginebra, tot serà molt més fàcil. Molt.